4 d’octubre de 2017

LA DIGNITAT D'UN POBLE

La dignitat d’un poble davant de la brutalitat del govern espanyol



Encara estic consternat i indignat per les imatges que vaig poder contemplar diumenge passat 1 d’octubre en la televisió i en Internet: la policia espanyola carregant de manera indiscriminada contra la població catalana que intentava votar pacíficament en un referèndum d’autodeterminació. Segons ja ha dit algú, els agents dels cossos arribats a Catalunya des de diversos indrets de l’Estat no tenien la intenció de posar ordre (quin ordre havien de posar si estava tot en ordre?), sinó d’“alterar-lo”. 
La meua total condemna per aquesta brutal agressió de les forces policials espanyoles contra unes persones pacífiques i indefenses que l’únic delicte que infligien era manifestar la seua voluntat dipositant un vot en una urna. 
Vivim en un Estat demofòbic i, per extensió, urnofòbic, governat per una colla de franquistes fanàtics i agressius. És, segons diuen ells mateixos, el govern dels “grans defensors de la llei”, però, ves per on, són els primers que se la salten quan els convé (ja sabeu que són el partit més corrupte de tot Europa); són els sublims garants de la Bíblia..., perdó, de la Constitució Espanyola, però, quan cal, no es tallen un duro a vulnerar els seus articles i el seu esperit i, històricament, són els qui la votaren en contra. 


Veuen Catalunya com una possessió, com un apèndix de l’Estat, i neguen la seua naturalesa nacional. Catalunya, per a ells, no és una nació, però amb això ja estan negant l’essència mateixa de la Constitució que tant diuen defensar. La “Carta Magna”, en l’article 2, parla de “nacionalitats” i de “regions”. Però, què és una “nacionalitat” sinó un eufemisme de “nació” o de “nació sense estat”? Hi ha “nacionalitat” sense “nació”? Hi ha “nació” sense “nacionalitat”?
S’entesten a negar la realitat. De tant en tant diuen que volen fer ús del diàleg, però aquesta paraula en les seues boques està buida de contingut. Per part dels sobiranistes, sempre s’ha buscat una eixida dialogada al conflicte. Per l’altra part, en canvi, quan parlen de diàleg, no ho plantegen com un tracte d’igual a igual, sinó com una relació d’amo a submís, de superior a inferior. 
D’altra banda, quines propostes han posat damunt de la taula fins ara? Quins projectes tenen per al conjunt de la població catalana, llevat del de la humiliació i la repressió? Quin diàleg pot haver-hi amb algú que et nega l’existència, que s’aferra a un dogma que no es pot qüestionar (quasi un “dogma de fe”) com és la sagrada unitat de la nació espanyola? 
De totes les maneres, i malgrat tot, tard o d’hora obriran els ulls i s’adonaran del que tenen al davant: tot un poble determinat a aconseguir la seua llibertat. Com que viuen fora de la realitat i del temps, es pensen que encara som al segle XIX o XX, però som al XXI i ni Europa ni el món consentiran més violència contra la determinació pacífica i majoritària d’un poble. Un poble, tal com deia el poeta, “unit, alegre i combatiu” que ha mostrat tota la seua dignitat davant de la brutalitat del govern espanyol. 


2 d’octubre de 2017

ESPANYA, 2017

ESPANYA, ALS LLIBRES D'HISTÒRIA



Abans de la massacre inenarrable comesa per les forces de seguretat de l'Estat Espanyol a Catalunya ahir 1 d'octubre del 2017, un dels arguments que utilizaven els unionistes per a frenar l'independetisme català era la por a no pertànyer a Europa.  Ara ja no se'n parla. Les actuacions salvatges d'ahir d'eixos uniformats sense escrúpols (per moltes ordres de "dalt" que portaren) no tenen cabuda en una Europa que aspira a ser un Estat d'estats, on la democràcia i les llibertats han de romandre per damunt de tot. I on fins i tot el trellat que se suposa que portem els ser humans que ens dicta no colpejar i en alguns casos estabornir persones indefenses i pacífiques, deu estar MOLT per sobre de qualsevol llei. 
Mariano Rajoy no en té la culpa. La responsabilitat recau sobre tots aquells i aquelles que han permés que un personatge d'eixes característiques, secundat per voltors insensibles i manipuladors de la informació a gran escala, haja pogut arribar a presidir un país, el nom del qual passarà a la història amb sang vergonyosa en temps de pau. 
El vàreu votar, amb la vostra papereta directa o amb l'abstenció d'una falsa esquerra. Però encara esteu a temps de reflexionar i de no caure en la trampa d'afluixar el vostre raonament obnubilat per falses promeses electorals. Ell i gent com ell no canviaran. Vosaltres sí que podeu canviar el vostre vot, i no ser còmplices de fets que vos puga produir malsons.


14 de juny de 2017

La realitat i el somni: 

universos paral·lels


Primera novel·la en valencià de Llorenç Delgado, 

escriptor de Rafelbunyol




Llorenç Delgado s’estrena en la nostra llengua amb aquesta novel·la, ‘Paral·leles’, que jo qualificaria com una radiografia detallada d’alguns dels temps més tumultuosos de mitjan segle XX, els anys 40 i 50, en un poblet de l’Horta de València que, tot i que s’anomena “Rafel”, és totalment identificable amb la localitat de Rafelbunyol. La narració presenta com a fil conductor i com a camp de proves un tema que, no per reiteratiu i universal, no deixa d’intimidar-nos i deixar-nos perplexos constantment: la concepció de la por. 
Possiblement, un dels grans aprenentatges que podem extraure de les seues pàgines siga el coneixement dels mecanismes físics i mentals amb què la por ens condiciona com a éssers humans: el nostre comportament, la nostra psicologia, les nostres relacions. Una por que es transmet, segons es demostra amb la lectura pausada de cada capítol, de persona a persona, però també de generació a generació. 
La por, per descomptat, era el pa de cada dia en aquella època. Eren temps en què Espanya estava governada per un dels més grans genocides de tot el món, el dictador Franco, que va crear un estat de terror permanent, sobretot entre les capes socials més baixes. Imagineu-vos un terrorista governant Espanya. Això era Franco. Per sort, després de quaranta anys de dictadura, Franco va morir, però desgraciadament el franquisme polític i social encara perdura en els nostres dies.
Es tracta d’una novel·la eminentment històrica, però que també presenta, com a condiments enriquidors i complementaris, característiques del gènere negre i, diguem-ne, de la narració costumista. 
En una primera lectura del text, una de les coses que més sorprèn és el seu estil acurat i alhora desbordant: la riquesa del lèxic, l’abundància de frases fetes i d’expressions, la complexitat d’algunes construccions sintàctiques. Amb un llenguatge barroc i de vegades retòric, és un goig passejar-se per les seues pàgines per assaborir la combinació de mots que hi fa l’autor, el sabor d’algunes paraules i locucions que semblaven perdudes en el nostre subconscient. La “taleca”, el “titot”, la “rabaníssia”, “dotor”, “nyas”, “córrer escarotat”, “de rebot”, “ser lloba cana”, “a boca de canó”, “encabotar-se”, i també: el “trespol”, la “feristela”, els “atifells”, etc. 
Però, així mateix, abunden els noms de llocs i els topònims en general, amb el seu ressò popular i evocador, entre els quals trobem alguns dels racons més emblemàtics de la comarca de l’Horta, com ara la Yutera de Foios, l’estació de Fusta de València, el cementeri de la Pobla de Farnals, però també llocs molt entranyables de Rafelbunyol: l’estació del trenet, el frontó de ca Aloi, el carrer de Sant Antoni, la Taverneta, la Replaça, el carrer del Calvari, el carrer de la Malaena, el Pla de Cartagena...
Pel que fa a la forma, voldria ressaltar un dels aspectes que considere més importants de l’obra: la barreja del món real i del món irreal, molt encertada dins de l’ambient de por i d’ansietat que s’hi descriu. És, d’alguna manera, el que dóna sentit al títol de la novel·la. Dos universos paral·lels que van de la realitat al somni i del somni a la realitat. Trobe que en aquest punt l’obra sobreïx en la seua estètica, amb un regust pel realisme màgic que recorda autors com Juan Rulfo o García Màrquez, però que també enllaça, si fa no fa, amb l’atmosfera onírica i angoixant de novel·les com Versos satànics de Salman Rushdie o El timbal de llauna de Gunter Grass. 
Un fet absurd, l’aparició d’un home misteriós que tots els dies puja al trenet i que, després de baixar en la primera estació, s’encamina cap al cementeri de “Farnals” i en travessa les portes, servirà d’excusa per iniciar la cronologia d’uns successos que expliquen qui era aquell “fantasma” i com va morir.
Es tracta, en definitiva, de la història d’un jove que, condicionat per la por de la dura època que li tocà viure, articularà en la seua imaginació dos mons paral·lels, com els rails d’un tren, en els quals anirà descobrint, en una mena de crònica familiar, les intrigues domèstiques i els enigmes més pregons de la seua existència i la de les persones estimades que l’envolten. Altament recomanable. 


25 de maig de 2017

LLAVOR O VETA

Llavor o veta


Vicent Alonso, traductor i crític literari de Godella, 

publica el seu sisè llibre de poemes 


‘Vinces’
Vicent Alonso
Cafè Central/Eumo Editorial
Col·lecció Jardins de Samarcanda, 83
Vic, 2017

A cada nova proposta poètica, Vicent Alonso du a terme una nova exploració personal i suggeridora sobre la facultat del llenguatge per explicar el món que l’envolta. En els versos d’aquest poeta de Godella (l’Horta de València), sempre hi trobarem tradició i innovació alhora, una barreja de classicisme i d’avantguardisme molt personal, que el crític Enric Sòria qualifica com a “poesia assagística”. En aquesta ocasió, Alonso publica ‘Vinces’, un poemari que, des del meu punt de vista, ens acosta a la rellevància des de la quotidianitat, a allò sublim a partir dels objectes i els esdeveniments del dia a dia, i que, en paraules d’Octavi Monsonís, ens du a “la cerca del transcendent des dels detalls ínfims i invisibles”. 
Ja començant pel títol, ens trobem amb una paraula polisèmica i evocadora: ‘Vinces’. Com la llavor del pimentó o de la tomaca, ja que, com el mateix autor assegura en una recent entrevista a la revista ‘El Temps’, “la literatura funciona com llavors que llances i que germinen en la ment del lector”. O, d’altra banda, amb el contingut semàntic corresponent a “veta” o aigua que apareix en una pedra o en una fusta, amb la diversitat de colors que va agafant a través del pas del temps. “Al llindar del son / pinte les vinces d’aquells marges vells, / els grisos entre soledats d’estiu”, ens confessa l’autor en un dels poemes més significatius. 
Contràriament al que podríem esperar en un poeta que ja frega la setantena, no hi som davant d’un poemari pessimista o afligit, que tinga una visió tràgica o desesperada de la immediatesa de la fi, ans al contrari. Segons l’autor: “En el meu cas, la vellesa ha afavorit un clima necessari per produir poesia feliçment”. Els seus versos contenen molta llum, multiplicitat de colors, estampes variades de paisatges que recorren tenaçment als sentits. De fet, al bell mig del llibre podem gaudir d’un homenatge en forma de cinc poemes dedicats a Pinazo, pintor que va residir en el mateix poble que el poeta. 
Una cerca impregnada de la tensió que hi ha entre el món i el jo, que sacseja el lector amb moltes preguntes retòriques, o no tan retòriques, per tal d’expressar la incertesa i el dubte, el camí de la reflexió i el coneixement. 
Vicent Alonso nasqué a Godella el 1948 i va ser professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. Fundà i dirigí la revista literària ‘Daina’ i, posteriorment, impulsà la revista ‘Caràcters’. És poeta, traductor i crític literari. La col·lecció “Jardins de Samarcanda”, on ha eixit a la llum el llibre, edita textos inscrits dins d’una poètica oberta i de propòsits renovadors. Aquest n’és un bon exemple. 


5 de maig de 2017

EL CÀNON LITERARI

El cànon literari



        Òbviament, el cànon literari és necessari per tal de separar les obres bones de les mediocres, i fins i tot de les dolentes. El problema és: qui fa de jutge per fer la tria? Amb quins criteris? Amb quina autoritat es revesteix? Entre quines obres elegeix? Perquè, per descomptat, és impossible llegir-se tot el que s’ha publicat, o tot el que s’ha escrit fins ara, etcètera.
        És cert que hi ha un seguit d’obres amb les quals la crítica més autoritzada coincideix a dir que són obres imprescindibles, obres mestres, però n’hi ha d’altres que els més especialitzats no s’hi posen d’acord. Però fins i tot amb les “obres mestres”, a voltes tampoc no hi ha unanimitat de criteris entre els més entesos.
Franz Kafka (1883-1924)

        Per exemple, segons tinc entès, Nabokov no suportava El Quixot; l’Ulisses de Joyce és un dels llibres més celebrats del món però que poca gent s’ha llegit; l’obra de Kafka, tot i ser molt valorada, és una de les més mal interpretades que hi ha; el Tirant lo Blanc i algunes altres obres de la literatura catalana tenen prou mèrits per pujar al pòdium mundial, però no se les atorga la consideració que haurien de tindre...
        Aleshores, podríem dir que el cànon literari, tot i ser necessari, és com una cosa etèria, en què hi ha unes quantes obres amb una garantia de qualitat més o menys assegurada, i moltes altres que naveguen en la indeterminació qualitativa.

Pel que fa a la literatura catalana, podem dir que hi ha alguna mena de cànon, però, pel que jo trobe, no està tan definit com en altres literatures més grans, potser perquè la nostra ha estat una literatura amb grans problemes i llargues interrupcions al llarg de la història.
        És clar que les grans obres que seleccionaríem de l’àmbit català poden competir en qualitat amb qualsevol altra literatura del món. El problema és la coneixença interna, però, també, i molt, la informació que se’n té, de nosaltres, fora de les nostres fronteres. La veritat és que, a nivell literari, no som prou coneguts i, per tant, no som prou llegits arreu del món. Ja ho digué aquell: el que falla no són els escriptors dels Països Catalans, sinó el país. 
El país és, lamentablement, qui no dóna la talla en aquest sentit.



25 d’abril de 2017

25 d'Abril

Almansa,

l'assignatura pendent


El 25 d'abril del 1707, entre les 15 i les 17 hores, els valencians i valencianes vàrem començar a perdre la nostra identitat. En tan sols dues hores, una batalla mortal va situar una ciutat fins aleshores desconeguda -Almansa- en les memòries de les generaciones posteriors, impregnant de dolor, de dol, de ràbia i de tristesa, una pèrdua que va significar l'inici d'una castellanització brutal de les nostres institucions. La frase " Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança" porta des d'aleshores una càrrega històrica que no hem d'oblidar mai.


Per aixó, avui, 310 anys després, l'adn dels valencians i valencianes que sentim la necessitat de recuperació sense revenja, celebrem una derrota. Hi ha qui se'n riu, hi ha qui no ho entén. No obstant, és molt senzill: és el punt de partida d'una nova reconquesta sense sang.

En aquests tres segles, hem patit en silenci l'intent d'exterminació lingüística i cultural des de l'absolutisme borbònic del miserable Felipe V, fins l'absolutisme disfressat de democràcia del Partir Popular, passant per etapes tan negres com la del franquisme. Afortunadament, la força i  la dignitat de les generacions ha mantingut l'esperança en un país que tard o d'hora arribarà a ser el que la majoria desitgem.

Despistats i despistades, o desinformats i desinformades, aixequen els muscles o miren cap a un altre costat sense adonar-se'n, que les "batalles d'Almansa" encara duren. Ens trobem inclos@s en un Estat Espanyol centralista i superb, que utilitza la democràcia per a engrandir les desigualtats. Mentre l'herència borbònica (hem passat d'un borbó V a un VI, quina gràcia més macabra) s'omple de privilegis, balafia els diners públics i prova de soterrar ignominiosos robatoris a l'esforç de la població, el País Valencià roman a la cua. A la cua de tot. D'infraestructures, de finançament, de memòria històrica, d'honradesa política....


Quan obrirem els ulls, i convertirem eixes declaracions i notícies de retret al menyspreu espanyol en vots a les urnes per a la nostra pròpia autogestió? 

A Catalunya ja ho estan preparant. I nosaltres? Quin camí hauríem de triar?


23 d’abril de 2017

MICCIONARI


Un Diccionari és un llibre en el qual trobes el significat de les paraules, ordenades alfabèticament.

Un Miccionari és un llibre en el qual trobes el signficat personalitzat des del meu punt de vista d'algunes paraules o expressions, desordenades alfabèticament.

Hui, dia de Sant Jordi, estrenem llibre. Podeu enviar les vostres aportacions de significats omplint el formulari de contacte (part esquerra del bloc)


Poble. El teu, el meu, el nostre. El d'alguns:  l'IBEX 35
País. Valencià.
Països. Catalans.
Comunitat. De veïns i veïnes.
Referèndum. Escòcia 1 - Catalunya 0
Constitució  Tribunal i poc més.
Transició. Que ho semble
Pacte Anti-corrupció.  Que ho semble
Justícia Guillem Agulló.  Que ho semble.

Identitat. Al cor, no al carnet.

Jaume I. Català.
Jaime I. Valenciano.
Rei En Jaume. Avinguda.
Rey Don Jaime. Ni Rey Ni Don Ni Jaime.

Ciudadanos. Antonio Esquina.
PSPV. Córdó umbilical.
PSOE. Susana González 
PODEMOS. Las ramas primero.
PP. Todos a la cárcel (pel·lícula de Berlanga).
Billy. El Niño.
Rajoy. La Niña
Romanones. Los Niños.
Labordeta i Buñuel. Los Maños.
Puig. Darrer diumenge de Ximo.
Mónica. Molta iniciativa.


Despertà. A les 12.
Cremà. A les 10.
Himne. A fer la mà.
Reis. A la baralla.

Setmana Santa. Ofensa als meus sentiments no religiosos.
Escultor. Escultura.
Bous. No Es Cultura.

Noos. Toos a pagar.
Monarquia. Toos a pagar.
IVA cultural. Toos a pagar.

Alacant. A
Génova. B
Vitamina. C