14 de juny de 2017

La realitat i el somni: 

universos paral·lels


Primera novel·la en valencià de Llorenç Delgado, 

escriptor de Rafelbunyol




Llorenç Delgado s’estrena en la nostra llengua amb aquesta novel·la, ‘Paral·leles’, que jo qualificaria com una radiografia detallada d’alguns dels temps més tumultuosos de mitjan segle XX, els anys 40 i 50, en un poblet de l’Horta de València que, tot i que s’anomena “Rafel”, és totalment identificable amb la localitat de Rafelbunyol. La narració presenta com a fil conductor i com a camp de proves un tema que, no per reiteratiu i universal, no deixa d’intimidar-nos i deixar-nos perplexos constantment: la concepció de la por. 
Possiblement, un dels grans aprenentatges que podem extraure de les seues pàgines siga el coneixement dels mecanismes físics i mentals amb què la por ens condiciona com a éssers humans: el nostre comportament, la nostra psicologia, les nostres relacions. Una por que es transmet, segons es demostra amb la lectura pausada de cada capítol, de persona a persona, però també de generació a generació. 
La por, per descomptat, era el pa de cada dia en aquella època. Eren temps en què Espanya estava governada per un dels més grans genocides de tot el món, el dictador Franco, que va crear un estat de terror permanent, sobretot entre les capes socials més baixes. Imagineu-vos un terrorista governant Espanya. Això era Franco. Per sort, després de quaranta anys de dictadura, Franco va morir, però desgraciadament el franquisme polític i social encara perdura en els nostres dies.
Es tracta d’una novel·la eminentment històrica, però que també presenta, com a condiments enriquidors i complementaris, característiques del gènere negre i, diguem-ne, de la narració costumista. 
En una primera lectura del text, una de les coses que més sorprèn és el seu estil acurat i alhora desbordant: la riquesa del lèxic, l’abundància de frases fetes i d’expressions, la complexitat d’algunes construccions sintàctiques. Amb un llenguatge barroc i de vegades retòric, és un goig passejar-se per les seues pàgines per assaborir la combinació de mots que hi fa l’autor, el sabor d’algunes paraules i locucions que semblaven perdudes en el nostre subconscient. La “taleca”, el “titot”, la “rabaníssia”, “dotor”, “nyas”, “córrer escarotat”, “de rebot”, “ser lloba cana”, “a boca de canó”, “encabotar-se”, i també: el “trespol”, la “feristela”, els “atifells”, etc. 
Però, així mateix, abunden els noms de llocs i els topònims en general, amb el seu ressò popular i evocador, entre els quals trobem alguns dels racons més emblemàtics de la comarca de l’Horta, com ara la Yutera de Foios, l’estació de Fusta de València, el cementeri de la Pobla de Farnals, però també llocs molt entranyables de Rafelbunyol: l’estació del trenet, el frontó de ca Aloi, el carrer de Sant Antoni, la Taverneta, la Replaça, el carrer del Calvari, el carrer de la Malaena, el Pla de Cartagena...
Pel que fa a la forma, voldria ressaltar un dels aspectes que considere més importants de l’obra: la barreja del món real i del món irreal, molt encertada dins de l’ambient de por i d’ansietat que s’hi descriu. És, d’alguna manera, el que dóna sentit al títol de la novel·la. Dos universos paral·lels que van de la realitat al somni i del somni a la realitat. Trobe que en aquest punt l’obra sobreïx en la seua estètica, amb un regust pel realisme màgic que recorda autors com Juan Rulfo o García Màrquez, però que també enllaça, si fa no fa, amb l’atmosfera onírica i angoixant de novel·les com Versos satànics de Salman Rushdie o El timbal de llauna de Gunter Grass. 
Un fet absurd, l’aparició d’un home misteriós que tots els dies puja al trenet i que, després de baixar en la primera estació, s’encamina cap al cementeri de “Farnals” i en travessa les portes, servirà d’excusa per iniciar la cronologia d’uns successos que expliquen qui era aquell “fantasma” i com va morir.
Es tracta, en definitiva, de la història d’un jove que, condicionat per la por de la dura època que li tocà viure, articularà en la seua imaginació dos mons paral·lels, com els rails d’un tren, en els quals anirà descobrint, en una mena de crònica familiar, les intrigues domèstiques i els enigmes més pregons de la seua existència i la de les persones estimades que l’envolten. Altament recomanable. 


25 de maig de 2017

LLAVOR O VETA

Llavor o veta


Vicent Alonso, traductor i crític literari de Godella, 

publica el seu sisè llibre de poemes 


‘Vinces’
Vicent Alonso
Cafè Central/Eumo Editorial
Col·lecció Jardins de Samarcanda, 83
Vic, 2017

A cada nova proposta poètica, Vicent Alonso du a terme una nova exploració personal i suggeridora sobre la facultat del llenguatge per explicar el món que l’envolta. En els versos d’aquest poeta de Godella (l’Horta de València), sempre hi trobarem tradició i innovació alhora, una barreja de classicisme i d’avantguardisme molt personal, que el crític Enric Sòria qualifica com a “poesia assagística”. En aquesta ocasió, Alonso publica ‘Vinces’, un poemari que, des del meu punt de vista, ens acosta a la rellevància des de la quotidianitat, a allò sublim a partir dels objectes i els esdeveniments del dia a dia, i que, en paraules d’Octavi Monsonís, ens du a “la cerca del transcendent des dels detalls ínfims i invisibles”. 
Ja començant pel títol, ens trobem amb una paraula polisèmica i evocadora: ‘Vinces’. Com la llavor del pimentó o de la tomaca, ja que, com el mateix autor assegura en una recent entrevista a la revista ‘El Temps’, “la literatura funciona com llavors que llances i que germinen en la ment del lector”. O, d’altra banda, amb el contingut semàntic corresponent a “veta” o aigua que apareix en una pedra o en una fusta, amb la diversitat de colors que va agafant a través del pas del temps. “Al llindar del son / pinte les vinces d’aquells marges vells, / els grisos entre soledats d’estiu”, ens confessa l’autor en un dels poemes més significatius. 
Contràriament al que podríem esperar en un poeta que ja frega la setantena, no hi som davant d’un poemari pessimista o afligit, que tinga una visió tràgica o desesperada de la immediatesa de la fi, ans al contrari. Segons l’autor: “En el meu cas, la vellesa ha afavorit un clima necessari per produir poesia feliçment”. Els seus versos contenen molta llum, multiplicitat de colors, estampes variades de paisatges que recorren tenaçment als sentits. De fet, al bell mig del llibre podem gaudir d’un homenatge en forma de cinc poemes dedicats a Pinazo, pintor que va residir en el mateix poble que el poeta. 
Una cerca impregnada de la tensió que hi ha entre el món i el jo, que sacseja el lector amb moltes preguntes retòriques, o no tan retòriques, per tal d’expressar la incertesa i el dubte, el camí de la reflexió i el coneixement. 
Vicent Alonso nasqué a Godella el 1948 i va ser professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. Fundà i dirigí la revista literària ‘Daina’ i, posteriorment, impulsà la revista ‘Caràcters’. És poeta, traductor i crític literari. La col·lecció “Jardins de Samarcanda”, on ha eixit a la llum el llibre, edita textos inscrits dins d’una poètica oberta i de propòsits renovadors. Aquest n’és un bon exemple. 


5 de maig de 2017

EL CÀNON LITERARI

El cànon literari



        Òbviament, el cànon literari és necessari per tal de separar les obres bones de les mediocres, i fins i tot de les dolentes. El problema és: qui fa de jutge per fer la tria? Amb quins criteris? Amb quina autoritat es revesteix? Entre quines obres elegeix? Perquè, per descomptat, és impossible llegir-se tot el que s’ha publicat, o tot el que s’ha escrit fins ara, etcètera.
        És cert que hi ha un seguit d’obres amb les quals la crítica més autoritzada coincideix a dir que són obres imprescindibles, obres mestres, però n’hi ha d’altres que els més especialitzats no s’hi posen d’acord. Però fins i tot amb les “obres mestres”, a voltes tampoc no hi ha unanimitat de criteris entre els més entesos.
Franz Kafka (1883-1924)

        Per exemple, segons tinc entès, Nabokov no suportava El Quixot; l’Ulisses de Joyce és un dels llibres més celebrats del món però que poca gent s’ha llegit; l’obra de Kafka, tot i ser molt valorada, és una de les més mal interpretades que hi ha; el Tirant lo Blanc i algunes altres obres de la literatura catalana tenen prou mèrits per pujar al pòdium mundial, però no se les atorga la consideració que haurien de tindre...
        Aleshores, podríem dir que el cànon literari, tot i ser necessari, és com una cosa etèria, en què hi ha unes quantes obres amb una garantia de qualitat més o menys assegurada, i moltes altres que naveguen en la indeterminació qualitativa.

Pel que fa a la literatura catalana, podem dir que hi ha alguna mena de cànon, però, pel que jo trobe, no està tan definit com en altres literatures més grans, potser perquè la nostra ha estat una literatura amb grans problemes i llargues interrupcions al llarg de la història.
        És clar que les grans obres que seleccionaríem de l’àmbit català poden competir en qualitat amb qualsevol altra literatura del món. El problema és la coneixença interna, però, també, i molt, la informació que se’n té, de nosaltres, fora de les nostres fronteres. La veritat és que, a nivell literari, no som prou coneguts i, per tant, no som prou llegits arreu del món. Ja ho digué aquell: el que falla no són els escriptors dels Països Catalans, sinó el país. 
El país és, lamentablement, qui no dóna la talla en aquest sentit.



25 d’abril de 2017

25 d'Abril

Almansa,

l'assignatura pendent


El 25 d'abril del 1707, entre les 15 i les 17 hores, els valencians i valencianes vàrem començar a perdre la nostra identitat. En tan sols dues hores, una batalla mortal va situar una ciutat fins aleshores desconeguda -Almansa- en les memòries de les generaciones posteriors, impregnant de dolor, de dol, de ràbia i de tristesa, una pèrdua que va significar l'inici d'una castellanització brutal de les nostres institucions. La frase " Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança" porta des d'aleshores una càrrega històrica que no hem d'oblidar mai.


Per aixó, avui, 310 anys després, l'adn dels valencians i valencianes que sentim la necessitat de recuperació sense revenja, celebrem una derrota. Hi ha qui se'n riu, hi ha qui no ho entén. No obstant, és molt senzill: és el punt de partida d'una nova reconquesta sense sang.

En aquests tres segles, hem patit en silenci l'intent d'exterminació lingüística i cultural des de l'absolutisme borbònic del miserable Felipe V, fins l'absolutisme disfressat de democràcia del Partir Popular, passant per etapes tan negres com la del franquisme. Afortunadament, la força i  la dignitat de les generacions ha mantingut l'esperança en un país que tard o d'hora arribarà a ser el que la majoria desitgem.

Despistats i despistades, o desinformats i desinformades, aixequen els muscles o miren cap a un altre costat sense adonar-se'n, que les "batalles d'Almansa" encara duren. Ens trobem inclos@s en un Estat Espanyol centralista i superb, que utilitza la democràcia per a engrandir les desigualtats. Mentre l'herència borbònica (hem passat d'un borbó V a un VI, quina gràcia més macabra) s'omple de privilegis, balafia els diners públics i prova de soterrar ignominiosos robatoris a l'esforç de la població, el País Valencià roman a la cua. A la cua de tot. D'infraestructures, de finançament, de memòria històrica, d'honradesa política....


Quan obrirem els ulls, i convertirem eixes declaracions i notícies de retret al menyspreu espanyol en vots a les urnes per a la nostra pròpia autogestió? 

A Catalunya ja ho estan preparant. I nosaltres? Quin camí hauríem de triar?


23 d’abril de 2017

MICCIONARI


Un Diccionari és un llibre en el qual trobes el significat de les paraules, ordenades alfabèticament.

Un Miccionari és un llibre en el qual trobes el signficat personalitzat des del meu punt de vista d'algunes paraules o expressions, desordenades alfabèticament.

Hui, dia de Sant Jordi, estrenem llibre. Podeu enviar les vostres aportacions de significats omplint el formulari de contacte (part esquerra del bloc)


Poble. El teu, el meu, el nostre. El d'alguns:  l'IBEX 35
País. Valencià.
Països. Catalans.
Comunitat. De veïns i veïnes.
Referèndum. Escòcia 1 - Catalunya 0
Constitució  Tribunal i poc més.
Transició. Que ho semble
Pacte Anti-corrupció.  Que ho semble
Justícia Guillem Agulló.  Que ho semble.

Identitat. Al cor, no al carnet.

Jaume I. Català.
Jaime I. Valenciano.
Rei En Jaume. Avinguda.
Rey Don Jaime. Ni Rey Ni Don Ni Jaime.

Ciudadanos. Antonio Esquina.
PSPV. Córdó umbilical.
PSOE. Susana González 
PODEMOS. Las ramas primero.
PP. Todos a la cárcel (pel·lícula de Berlanga).
Billy. El Niño.
Rajoy. La Niña
Romanones. Los Niños.
Labordeta i Buñuel. Los Maños.
Puig. Darrer diumenge de Ximo.
Mónica. Molta iniciativa.


Despertà. A les 12.
Cremà. A les 10.
Himne. A fer la mà.
Reis. A la baralla.

Setmana Santa. Ofensa als meus sentiments no religiosos.
Escultor. Escultura.
Bous. No Es Cultura.

Noos. Toos a pagar.
Monarquia. Toos a pagar.
IVA cultural. Toos a pagar.

Alacant. A
Génova. B
Vitamina. C


18 d’abril de 2017

CARLES SALVADOR

Carles Salvador: 

una tasca cultural ingent


Els valencians i valencianes li devem 
bona part de la nostra existència com a tals

S’ha dit que Carles Salvador va fer, en el seu temps, tots els papers de l’auca, com així van fer també molts dels seus col·legues de generació, la Generació Literària de 1930. I no és d’estranyar, ja que en aquella època, tant en l’àmbit lingüístic com literari, i en el camp cultural i polític, estava pràcticament tot per fer. 
Lluís Meseguer va deixar escrit fa uns anys sobre Carles Salvador: “No era un poeta, però va escriure poesia; tampoc no era un lingüista, però va ser un personatge bàsic de la normativa moderna difosa al País Valencià; no era tampoc novel·lista, ni assagista, ni polític, ni periodista, ni sociòleg, ni historiador. En canvi, no es podria entendre cap aspecte de la cultura lingüística i literària valenciana entre els anys vint i els cinquanta del segle XX sense acudir a les dades presents dins l’obra del mestre i escriptor Carles Salvador.”
Com tots sabem, la Renaixença literària va ser més tardana al País Valencià que a Catalunya, i no va tindre l’embranzida ni la implicació lingüística i política que tingué al Principat. 
Per lògica històrica, ens agrade o no, la nostra cultura, la nostra llengua i literatura, a hores d’ara hauria d’haver desaparegut, com així ha succeït amb tantes altres cultures minoritzades que han estat reprimides i prohibides al llarg de la història i arreu del món. Si bé ho mirem, i sense exagerar, la nostra subsistència, la nostra existència cultural i lingüística, són un autèntic miracle europeu i mundial. Tal com vaig sentir dir a Maria Aurèlia Capmany fa uns anys a la Universitat de València: som la cultura més important d’Europa sense estat propi. O sense un estat que la defense, que la protegisca, que la promocione, encara que no siga propi.  
Amb una visió molt perspicaç per a la seua època, Carles Salvador ja avisava, en els anys trenta del segle passat, que calia actuar decididament en la tasca de normalització de l’ús social de la llengua “si no volem (i cite textualment) que la cultura valenciana i el mateix País Valencià desapareguen com a realitats humanística i humana”. 
Si encara avui en dia escrivim en la nostra llengua i tenim una literatura més que digna, li ho devem, en bona mesura, a personatges com Carles Salvador i a molts altres de la seua generació, que en uns temps difícils i arriscats van saber emprendre una tasca ingent com era la promoció i la normalització de la nostra llengua i assentar les bases per a la divulgació i la dignificació de la nostra literatura. 
Comptat i debatut, nosaltres, els escriptors, els lingüistes i els ensenyants valencians som fills o néts de Carles Salvador i dels seus contemporanis, i tots els valencians i valencianes li devem bona part de la nostra existència com a tals. Mereixen, per descomptat, el nostre homenatge i tot el nostre agraïment. 






11 d’abril de 2017

Cementeri de Paterna

EL CEMENTERI DE PATERNA, MOSTRA DE LA BARBÀRIE  D'UNS ASSASSINS


A Paterna cada any se celebra un homenatge als més de 2.000 afusellats pel Dictador i les seues males ombres. Un d'eixos afusellats és oncle meu, per part de pare.  José Ros Lacruz, alcalde de Foios en guerra, va ser assassinat -com tants d'altres- per les seues idees, i llançat a una fossa comuna on ha romàs fins fa ben poc. Han hagut de passar 75 anys perquè des d'una institució pública (el mateix Ajuntament de Foios) li retrera un homenatge a qui en el seu dia va governar el poble, fruit de les urnes i no de les armes (punxeu en l'enllaç per anar al reportatge de l'homenatge).

Làpìda de José Ros Lacruz, assassinat per Franco
per ser alcalde elegit democràticament
El passat diumenge es va fer un acte en homenatge a totes aquestes persones mortes injustament. Atret per l'esmentat acte, i també pel fet que des de fa poc més de cinc anys,  el meu familiar descansa en pau, lluny de l'anonimat, acotxat per una inscripció digna que immortalitza el seu nom, vaig assistir a l'esdeveniment. El dia convidava a un passeig per la zona, assistint a una barreja de persones buscant els seus familiars morts, d'alguns moments d'emoció de fills o filles que assistien amb llàgrimes i planys al record, a l'ambient festiu que malgrat tot es respirava a l'exterior, a converses carregades de dolor i indignació, a esguards de pena i patiment, a banderes comunistes, republicanes, quadribarrades, ... Un reguitzell de colors que a més a més ressaltava les imatges dels més joves, els quals, amb granb quantitat, ajudaven a no caure en l'oblit de la memòria.


Fora del fossar de la tristesa vaig trobar Josep Almudéver, valencià nascut a França, de 98 anys, lluitador inesgotable contra Franco, primer en guerra i després en la Dictadura. Aguantant-se perfectament dret davant d'un micròfon, va encoratjar els i les assistents a no caure en el parany de la dreta, i fer que el passat s'oblide. "Recuperar la memòria no és sinònim de revenja, sinó de conèixer la història amb tots els seus detalls, perquè no es repetisca", va dir. 
Criat a Marsella, empresonat a València, casat a Alcàsser, i finalment fugit a França -on s'instal·la definitivament - no sols parla  castellà i francés, sinó que es desenvolupa perfectament en la nostra llengua, presentant-nos un accent natural que empobreix certa part dels immigrants espanyols al País Valencià quan et diuen que no t'entenen.  
Almudéver aprofita la seua visita al País Valencià per anar pels Institus de Secundària i fer xerrades històriques i contar la seua experiència personal i visió dels esdeveniments.

D'esquerra a dreta, Queco Hernàndez (investigador de vestuari militar),
Toni Mercader (autor de l'article) i Josep Almudéver

Ja sabem que quan la història la conten els vencedors, les tergiversacions conclouen en una gran mentida, en una narració dels fets molt allunyada de la veritat. Jo sóc de la generació dels 60, de quan en els llibres d'història et contaven que Garcia Lorca -per exemple- va ser un poeta andalús... i que va morir molt jove. Innegablement que va morir, però faltava el matís més important: assassinat per  Franco i pels seus despiatats subordinats, inventant-se unes lleis i una justícia que els permetera entrar en un cel fabricat a mida per un poder eclesiàstic que li feia costat.

Costa molt cercar la serenor fugint de la revenja, i l'única cosa que desitges és que descansen tots i totes en pau. Però si el cor es relaxa admetent que els fets ja han passat i que cal recordar-los en calma i harmonia perquè no tornen a passar, d'altra banda es rebota cavalcant en uns batecs de ràbia i fúria quan el dia a dia et mostra que els hereus d'eixos fets cruels i salvatges encara defensen públicament aquelles injustícies sota la permissivitat d'uns governants que s'emparen en les ambigüitats de les lleis.

Sé d'un partit polític que encara no ha condemnat el franquisme. I segueix omplint les urnes amb els seus vots. El partit en qüestió tal vegada no tinga la culpa. Al cap i a la fi, estan en el poder per la quantitat de votants que té. Convide a eixos i eixes votants a passejar-se un dia pel cementeri de Paterna. 

Gustosament, faré de guia.



Fotos:  EUPV (Alboraia)
           i Sergi Moyano (Carcaixent)