19 de febrer de 2018

ENTRE LA PEDRA I EL FERRO


Defensar el patrimoni amb la poesia


Entre la pedra i el ferro (poetes pel patrimoni de Sagunt)
A cura d’Antoni Gómez i Vicent Penya
Onada Edicions, 2018

            El patrimoni i la poesia són dos valors humans fonamentals que conviuen harmònicament en el llibre Entre la pedra i el ferro (poetes pel patrimoni de Sagunt). Es tracta d’una antologia que reivindica, dins d’un procés de reconeixement internacional, la candidatura de Sagunt com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco. Un recull que pretén posar en valor, per mitjà de la paraula poètica, el patrimoni històric i el passat industrial de la capital del Camp de Morvedre, actual Capital Cultural Valenciana declarada per la Generalitat.
            El llibre, que ha comptat amb la coordinació i l’assessorament d’Antoni Gómez i de mi mateix, i amb el disseny de la coberta de Sergio Bonaque, ha estat editat per Onada Edicions amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sagunt.
            Segons la idea que inspira tot el contingut, el títol de l’antologia respon a dos elements simbòlics que provenen de les entranyes de la terra, la pedra i el ferro, i que, a més de representar el misteri del cosmos de les societats antigues, evoquen la dualitat de la capital del Camp de Morvedre com una ciutat assaonada sobre la història i la indústria siderúrgica.
            Sens dubte, Sagunt és una font d’història. Des del segle VI abans de Crist el port del Grau Vell va ser un empori comercial que va ajuntar al seu voltant les civilitzacions més importants de la Mediterrània: fenicis, grecs, romans, cartaginesos: una cruïlla de camins entre l’Orient i l’Occident.

Seixanta-tres poetes, alguns amb poemes inèdits i uns altres amb peces editades, han participat en aquesta antologia que es presentà el dia 1 de febrer a Sagunt. Poetes de diferents edats i procedència generacional units al voltant d’aquests dos símbols que fan de la dualitat un important valor.
            Ens trobem amb noms de gran prestigi i reconeixement literari, tant del País Valencià com de la resta dels Països Catalans, alguns dels quals amb importants guardons de poesia.
            Els poetes de la comarca de l’Horta que hi han participat —és a dir, nascuts o residents a la nostra comarca— són: Manel Alonso i Català, Lluís Alpera, Maria Carme Arnau, Pere Bessó, Francesc Collado, Miquel De Renzi, Isabel Garcia i Canet, Marc Granell, Ramon Guillem, Carlos Marzal, Begonya Mezquita, Josep Micó, Francesc Mompó, Eusebi Morales, Vicent Penya, Hermini Pérez i Edo, Jaume Pérez-Montaner, Begonya Pozo, Ramon Ramon, Isabel Robles, Lluís Roda, Manel Rodríguez-Castelló i Encarna Sant-Celoni.

            L’acte de presentació del llibre, sota la direcció de Sergi Juesas, membre del grup Camí de Nora, va esdevindre un meravellós espectacle de música i poesia, amb una lectura dramatitzada, un número de dansa, un espai musical, i amb la col·laboració de l’alumnat de l’Escola Municipal de Teatre.
            Comptat i debatut, una antologia que llança un missatge de cultura i tolerància al voltant de la poesia i de la seua capacitat de projectar a través de la bellesa de les paraules una imatge de ciutat que aspira a ser patrimoni universal i exemple de respecte i convivència entre els seus ciutadans i entre tots els ciutadans del món. Que aquest treball servisca perquè les generacions venidores gaudisquen, entre la pedra i el ferro, de les més nobles entranyes de la humanitat.



12 de febrer de 2018

LLUÍS ALPERA

Lluís Alpera, ambaixador de la paraula


‘Ulisses i la Mar dels Sargassos (poesia 1963-2017)’
Lluís Alpera
Onada Edicions, 2018

A hores d’ara, sens dubte, corren mals temps per a la lírica, però possiblement aquests mals temps no han deixat mai d’existir. Si l’instrument i la finalitat de la poesia és la paraula, la nostra paraula (el “bell catalanesc del món” com deia Ramon Muntaner) ara més que mai corre un greu perill. Possiblement, arran de tants colps com rep i ha rebut el nostre poble, ens hem adonat de la nostra feblesa, hem arribat a ser conscients —finalment— de com som de vulnerables, però com que no hi ha mal que per bé no vinga, precisament aquesta presa de consciència de tanta gent, de cada vegada més gent, esdevindrà sens dubte la nostra fortalesa pel futur i la nova llavor que germinarà en una derrota total dels censors de la paraula.
         I dic tot això ara que tinc al davant l’últim llibre de poesia de Lluís Alpera. Un poeta nascut el 1938 al barri del Cabanyal (aquest barri que ha esdevingut el símbol de la resistència de tot un poble) i establit a la ciutat d’Alacant des de fa uns quants anys. Un poeta que, d’un temps ençà, s’ha convertit en un ambaixador de la paraula al sud del país, un referent de primer ordre de la nostra poesia i un emblema de la cultura catalana meridional. Alpera acaba de publicar un esplèndid volum de més de cinc-centes pàgines en Onada Edicions que arreplega tota la seua poesia editada fins a hores d’ara, més de cinquanta anys de paraules: Ulisses i la Mar dels Sargassos (poesia 1963-2017).
        
Vicent Penya amb Lluís Alpera en les tertúlies "Les Nits Màgiques del Django's",
26 d'octubre de 1994. Foto: ©Vicent Salvador
 Lluís Alpera estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de València i es va traslladar als Estats Units per impartir català en diverses universitats nord-americanes. Posteriorment va ser fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, ciutat on resideix actualment. Tota una trajectòria humanística i “humana” en una persona compromesa amb el seu temps i amb la seua terra, la seua cultura i la seua llengua.
         Com a poeta, Lluís Alpera es donà a conèixer l’any 1962 en l’antologia Poetes universitaris valencians, i un any després va publicar el seu primer llibre de poesia titulat El magre menjar, al qual l’han seguit més d’una vintena de poemaris. És cert que a Lluís Alpera se l’ha considerat com el màxim exponent de la poesia realista o poesia del realisme històric dels anys seixanta al País Valencià, però també és veritat que l’heterogeneïtat estilística de la seua obra és un fet innegable i que ens els darrers anys la seua estètica poètica ha seguit uns viaranys diferents dels paràmetres estrictament realistes, sobretot arran de l’aparició del poemari Surant enmig del naufragi final... (1985), llibre que Ramon Guillem ha qualificat com a “clau en la poesia valenciana de la fi del segle”.
Vicent Penya amb Lluís Alpera a Otos,
6 de novembre de 2010


         Lluís Alpera, del sud estant, des de la perifèria de la “perifèria”, ha hagut de patir molts anys d’incomprensió i de marginació. Amb l’etiqueta d’escriptor “realista” va ser anatemitzat per alguns crítics i algunes capelletes literàries durant les dècades dels setanta i vuitanta, i amb aquest clixé fou “confinat al purgatori” (segons paraules de Josep Ballester) “per les seues propostes a partir de les malintencionades simplificacions d’alguns mandarins en l’esclat d’una nova promoció d’escriptors.” En aquest sentit, el poeta Lluís Roda ha dit que “Lluís Alpera ha estat més denigrat que llegit. Sobretot per la generació posterior”.
Però els qui coneixem Lluís Alpera sabem que és una persona entusiasta que ha fet de la perseverança i el coratge els seus millors lemes, i de l’exigència estètica i del compromís cívic, dues premisses prioritàries. Hem d’agrair a Alpera la seua llarga dedicació a la poesia, a la nostra llengua i a la nostra terra i hem de donar la benvinguda a aquest nou volum, Ulisses i la Mar dels Sargassos, que ens ofereix, fins a hores d’ara, la seua obra completa.


1 de desembre de 2017

UN BON XICOT

La depravació del poder 

com una revelació



‘Un bon xicot’
Nicolau Colomar i Lloret
Editorial Denes, 2017



Tal com diu el crític literari Domingo Ródenas: “Un dels tòpics dela crítica literària consisteix a qualificar un llibre d’inclassificable. Però gairebé mai és veritat. Gairebé tots els llibres són classificables en gèneres i subgèneres, però també en els graus d’adaptació a les convencions, en propòsits i en el cabal de saviesa, emoció, felicitat (o disgust) que transporta.”
Nicolau Colomar, l'autor d'Un bon xicot
Doncs bé, ara i ací, i servint-me d’aquest tòpic, m’atreviria a qualificar ‘Un bon xicot’ com un llibre inclassificable. Deu ser veritat o no? He de confessar que, fent un repàs exhaustiu al magatzem memorístic de les meues lectures, no m’havia topat mai amb una obra d’aquestes característiques. El text de Nicolau Colomar (Sueca, 1972) té aparença de novel·la, però no és exactament una novel·la, ni per l’estructura ni per la intenció. Conté molta reflexió assagística i filosòfica, però, en sentit estricte, tampoc no és ni un assaig ni un tractat de filosofia. Es tracta d’un llibre de prosa, però en moltes de les seues pàgines trobarem un gran contingut poètic, amb moltes repeticions de paraules, frases i expressions, i d’una gran musicalitat. 
Què és, doncs, ‘Un bon xicot’? Una novel·la assagística o un assaig novel·lístic? Una narració filosòfica o un escrit de filosofia narrativitzat? Ja veurem, d’ací a un temps, què en diuen els crítics. 
L’acció i l’argument es redueixen a la mínima expressió. La trama del llibre la podríem resumir de la següent manera: les reflexions o el monòleg interior d’un xicot, un “bon xicot”, que viu en una gran ciutat (una gran ciutat que podria ser València, per exemple, tot i que en cap moment en sabem el nom) i en una època que podria ser principis del segle XXI, en el temps de les vaques grosses per a alguns i, en canvi, de la subjugació política i social per a la gran majoria. 
Nicolau Colomar i Vicent Penya en la presentació del llibre
 'Un bon xicot' a la llibreria Fan Set de València

Es tracta, doncs, d’un personatge que viu desconcertat i aclaparat per la situació social i política de la seua ciutat, per la pròpia situació personal (es troba en l’atur, sense diners ni recursos), pels conflictes familiars i, en certa manera, per unes “insinuades” relacions sentimentals. Un llibre que possiblement conté bones dosis d’autobiografia i que parla de la perversitat del poder i de la futilitat de les nostres vides. 
Ara bé, no es tracta de la típica obra que relata la lluita de l’home contra el poder, sinó de la depravació del poder com una revelació, i de la impotència que sent l’individu contra aquest poder, que sap per endavant que és pràcticament inexpugnable. Hi trobarem passatges realment còmics, quan no irònics i sarcàstics, per desgranar les paradoxes i les contradiccions, amb totes les seues misèries totalitàries, de l’actual societat del segle XXI.
El protagonista (“un bon xicot” del qual tampoc no sabem el nom) viu en una mena de dictadura social, política i cultural, en què el “pensament únic” que ha imposat el totalitarisme de les classes dominants s’ha apoderat de tots els espais de la societat. De vegades, si ens hi sentim mínimament identificats, sembla un text políticament exagerat, però, d’altra banda, ens adonem que presenta una visió altament premonitòria de la societat actual, en què vivim en un estat on, com en els foscos anys del segle passat, hi ha presos polítics, es persegueix la llibertat d’expressió i de manifestació i es vulneren els drets humans més elementals. 
Així doncs, un llibre que, dins del panorama literari en català, és tot un luxe, i que jo, com he dit adés, m’he atrevit a qualificar d’inclassificable. Deu ser o no deu ser veritat? El temps i les paraules ens ho diran. 



27 de novembre de 2017

LA PLAÇA DEL LLIBRE 2017

Micro obert per a visibilitzar 

la nostra literatura


La Plaça del Llibre de València ha arribat a la cinquena edició i és el segon any consecutiu amb ubicació a la plaça de l’Ajuntament de València, al mateix cor del cap i casal. Es tracta de l’aparador amb la concentració més gran de llibres en català de què podem gaudir al País Valencià. Estem d’enhorabona perquè aquest esdeveniment, que enguany es va desenvolupar entre els dies 1 al 5 de novembre, està ja en procés de consolidació, atès que any rere any ha crescut la capacitat i la transcendència de les seues activitats i n’ha portat una rèplica a la ciutat d’Alacant.
La Plaça del Llibre va nàixer l’any 2013 per donar visibilitat a la literatura catalana del País Valencià i consolidar un punt de trobada entre lectors, autors, editors i llibreters a la ciutat de València. El dia 4 de novembre, en un dels escenaris de la mostra, tingué lloc l’activitat “Micro obert”, un dels actes que organitza i coordina l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que consisteix en un petit recital de lectures literàries per part d’alguns dels escriptors i escriptores valencians més destacats del moment. 
Vicent Penya, durant la seua intervenció
Conduït per un membre de la junta directiva de l’associació, l’acte va comptar amb una càlida resposta per part del públic lector i la participació d’una quinzena d’autors, que prèviament havien sol·licitat intervenir-hi. 
Begonya Pozo, Josepa Montagut, Emili Piera, Carme Arnau, Anna Rubio, Joan Baptiste Mollà, Carles Enguix, Manuel Molins, Roser Furió, Albert Toldrà, Encarna Sant-Celoni, Teresa Sanchis Labiós, Josep Antoni Alfons, Cristina Escrivà i Vicent Penya van disposar d’uns tres minuts de temps per recitar algun poema propi o exposar alguna prosa literària d’actualitat.
En la presentació, el conductor de l’acte va destacar que “la literatura catalana del País Valencià gaudeix d’una salut i d’una qualitat indiscutibles, malgrat els mals temps que corren per a la nostra llengua i la nostra terra, en què vivim uns dies que, com en els anys foscos de mal record, tornem a tindre presos polítics, es torna a perseguir la llibertat d’expressió i de manifestació, i tornem a presenciar la vulneració de drets humans.” 
Tot seguit, va continuar afirmant que “l’AELC pretén, amb aquest acte i molts altres que fem al llarg de l’any, donar visibilitat als nostres autors per tal que la literatura catalana feta per valencians siga coneguda pel públic en general i més enllà de les nostres fronteres lingüístiques”.
D’esquerra a dreta: Teresa Sanchis, Anna Rubio, Emili Piera, Begonya Pozo, Josepa Montagut, Encarna Sant-Celoni, Joan B. Mollà, Roser Furió, Maria Carme Arnau, Albert Toldrà, Cristina Escrivà, Manuel Molins, Vicent Penya, Josep A. Alfonso i Carles Enguix. 
Fotografia d’Elionor López

Una ocasió excel·lent perquè el llibre en català escrit per autors valencians siga conegut, al cor de la ciutat de València, per la gran majoria de lectors i lectores, tot i que, tal com va afirmar posteriorment Gemma Pasqual, vicepresidenta de l’AELC al País Valencià, “la fira s’ha fet gran i els autors hem guanyat espai, però encara necessitem més ajuda de les institucions i sobretot més visibilització per part dels mitjans de comunicació”. Així siga.


22 de novembre de 2017

LA IMATGE TÈTRICA DE LA MORT

La imatge tètrica de la mort


‘Descarnat a mossos’
Hermini Pérez i Edo
Editorial Neopàtria, 2017

Descarnat a mossos, si no vaig errat, és el tercer poemari de la biografia literària d’Hermini Pérez i Edo (Quart de les Valls, 1958). Anells concèntrics d’aigua, que va ser el primer, es publicà l’any 1998 per l’editorial Set i Mig; En la sala d’espera, el segon, l’any 2002, publicat dins de la col·lecció “Llibres de l’Aljamia” de la revista del mateix nom; i a hores d’ara, el 2017, podem gaudir d’aquest tercer lliurament de versos en una publicació de l’editorial Neopàtria. 
La veritat és que Pérez i Edo, escriptor morvedrí que viu des de fa uns quants anys a la comarca de l’Horta, no s’ha prodigat massa en el camp de la lírica ni, per altra banda, s’ha preocupat en excés a l’hora de publicar en altres gèneres. Jo li he sentit dir, en més d’una ocasió, que ell no es considera un escriptor “a l’ús”, és a dir, un escriptor, diguem-ne, “més o menys professional”. 
 
Conec l’autor dels entranyables temps de les tertúlies de les Nits Màgiques del Django’s i tinc l’honor de ser el prologuista del seu debut en el camp de la poesia, el seu primer poemari, el qual, a diferència de l’actual, era un llibre d’amor i de sensualitat. 
I dic “a diferència” perquè Descarnat a mossos és un poemari marcat per la solitud i l’escepticisme, de vegades travessat per un estat d’enyorança i de melangia irreprimibles, i, per descomptat, impregnat per la consciència del transcurs dels anys i per l’imperiós discerniment de la mort. 
Un llibre que podríem emmarcar dins del realisme intimista, de factura molt narrativa, amb alguns poemes d’extensió respectable, però d’una gran riquesa en imatges i en recursos poètics, en què un poeta ja madur fa el recompte del que ha estat la seua vida, a l’estil del que ens recorda l’escriptor mexicà Carlos Fuentes: “Fem balanç de la nostra vida, però sabem que el veritable fiscal és la mort i que el seu veredicte el coneixem per endavant”.
D’esquerra a dreta: Manel Alonso i Català,
Hermini Pérez i Edo i Vicent Penya amb el poemari
‘Descarnat a mossos'
Fotografia: Elionor López
Descarnat a mossos és, per tant, una llarga reflexió sobre el pas del temps, sobre l’existència humana i sobre la mort. El poeta no ignora aquesta estreta relació entre la mort i el temps, i és per això que sap, com Ernest Hemingway, que “l’única cosa que ens separa de la mort és el temps”.
El mateix sintagma que el poeta utilitza com a títol, “descarnat a mossos”, ja suggereix una imatge tètrica de la mort, però no de la mort més immediata, sinó de la mort a càmera lenta, del cos rovellat i colpejat pel pas dels anys o del cos mort en descomposició, mossegat pels diversos invertebrats, “descarnat a mossos”. 
Comptat i debatut, un llibre que paga la pena llegir i un autor que és necessari seguir-li les passes, més enllà de modes i de tendències. Un poemari sobre l’inevitable pas del temps i sobre la mort. La mort com un final en la recta del temps que, no per més esperat, és menys insuperable, ja que, com deia el gran Charles Chaplin: “El temps és el millor autor. Sempre troba un final perfecte”.


13 de novembre de 2017

QUAN EL POETA ESDEVÉ PELEGRÍ

Quan el poeta esdevé pelegrí



‘Elegia del pelegrí (tria personal)’
Antoni Gómez
Onada Edicions, 2017

Ja fa més de quinze anys que el poeta Antoni Gómez (Sagunt, 1960) no escriu pràcticament gens de poesia. La poesia, tal com ell mateix afirma, se li ha “esvaït de les mans”. Però anteriorment, des de l’any 1992 fins al 2002, va publicar-ne cinc llibres (Laura, 1992, La rebel·lió de l’heroi, 1994, Sarajevo, 1996, Èpica per a infants, 2000 i El cant de l’heretge, 2002) que, sense cap mena de dubte, marquen una trajectòria poètica singular, diferenciada i de qualitat. Una trajectòria d’un dels autors que, tal com diu Marc Granell, “més ha contribuït a modificar el panorama poètic valencià dels últims temps.”
A hores d’ara, Antoni Gómez ha tingut la bona idea de fer una tria personal d’aquests cinc poemaris que, de segur, serà de l’interès dels lectors. Perquè, si bé l’Elegia del pelegrí està formada per una selecció subjectiva de les cinc obres esmentades, també és veritat que es pot llegir com si fóra un llibre nou i original, exclusiu i diferent.
Antoni Gómez és periodista i ha exercit aquesta professió en la malaurada Canal 9. Una televisió que el govern autoritari i repressiudel PP va manipular i embrutar tant com va poder per a, en acabant, quan ja va veure que no li servia de res, assassinar-la vilment. Gómez va desenvolupar gran part de la seua professió en aquest mitjà i, malgrat l’ambient opressiu i mafiós que s’hi respirava en aquells moments, va exercir-la sempre de manera honesta i objectiva, lleial al seu poble i fidel a la veritat. 
Segons la meua opinió, el registre periodístic és un dels aspectes que més han influït en l’obra poètica de Gómez. En paraules de l’escriptor argentí Jorge Boccanera, són “diferents maneres de consultar la vida, d’interrogar-la: poesia i periodisme”. El Gómez poeta, tant com el periodista, vol donar fe de la realitat que l’envolta, d’una realitat que no li agrada i que desitjaria que es modificara, i busca apassionadament la veritat, però no per a intentar millorar el món, sinó per a entendre’l i posar les bases d’una possible renovació. 
És per tot això que l’autor no pretén cap salvació, sinó que explora els camins de la saviesa. Ell se sap destinatari del coneixement dels avantpassats i, per tant, relleu i corretja de transmissió d’aquest pou de saber. Prendre consciència de la realitat és l’únic camí que condueix a la saviesa. Una saviesa que prové dels temps immemorials i que, malgrat tots els perills i els entrebancs que l’assetgen, s’ha de transferir i projectar cap al futur.

D'esquerra a dreta: Vicent Penya, Antoni Gómez i Miquel Martínez,
en la presentació del poemari a la llibreria Fan Set de València

Però el discurs poètic de Toni, tot i la claredat i l’estoïcisme del seu estil, no és en cap moment edulcorant ni condescendent, sinó estimulant i, sovint, transgressor dels valors (o, més aviat, dels “contravalors”) dominants de la societat actual. 
El poeta esdevé pelegrí. Un pelegrí que descriu, que reflexiona, amb les paraules, l’espai que trepitja, un espai que de vegades és un paradís però que moltes altres és un infern. Ell no se sap d’aquest món, i a la manera del trobador de Xàtiva, Raimon, crida a tota veu: “No, jo dic no. Diguem no. Nosaltres no som d’eixe món!”. I per això, com el pelegrí, és conscient que fa un viatge per àmbits desconeguts, i amb un instrument, una eina, tan potent com són les paraules. 
Humanitat, franquesa, honestedat, contumàcia, són els termes que, segons la meua opinió, més bé definirien la poesia d’Antoni Gómez. Llàstima que, pel moment, no puguem continuar gaudint del seu bon afer poètic, tot i que, a hores d’ara, com un regal inesperat, ens ha oferit aquesta Elegia del pelegrí que, tal com he dit, es pot llegir, no com un “llibre de llibres”, sinó com un volum de poesia únic i inèdit, singular i diferent.




4 d’octubre de 2017

LA DIGNITAT D'UN POBLE

La dignitat d’un poble davant de la brutalitat del govern espanyol



Encara estic consternat i indignat per les imatges que vaig poder contemplar diumenge passat 1 d’octubre en la televisió i en Internet: la policia espanyola carregant de manera indiscriminada contra la població catalana que intentava votar pacíficament en un referèndum d’autodeterminació. Segons ja ha dit algú, els agents dels cossos arribats a Catalunya des de diversos indrets de l’Estat no tenien la intenció de posar ordre (quin ordre havien de posar si estava tot en ordre?), sinó d’“alterar-lo”. 
La meua total condemna per aquesta brutal agressió de les forces policials espanyoles contra unes persones pacífiques i indefenses que l’únic delicte que infligien era manifestar la seua voluntat dipositant un vot en una urna. 
Vivim en un Estat demofòbic i, per extensió, urnofòbic, governat per una colla de franquistes fanàtics i agressius. És, segons diuen ells mateixos, el govern dels “grans defensors de la llei”, però, ves per on, són els primers que se la salten quan els convé (ja sabeu que són el partit més corrupte de tot Europa); són els sublims garants de la Bíblia..., perdó, de la Constitució Espanyola, però, quan cal, no es tallen un duro a vulnerar els seus articles i el seu esperit i, històricament, són els qui la votaren en contra. 


Veuen Catalunya com una possessió, com un apèndix de l’Estat, i neguen la seua naturalesa nacional. Catalunya, per a ells, no és una nació, però amb això ja estan negant l’essència mateixa de la Constitució que tant diuen defensar. La “Carta Magna”, en l’article 2, parla de “nacionalitats” i de “regions”. Però, què és una “nacionalitat” sinó un eufemisme de “nació” o de “nació sense estat”? Hi ha “nacionalitat” sense “nació”? Hi ha “nació” sense “nacionalitat”?
S’entesten a negar la realitat. De tant en tant diuen que volen fer ús del diàleg, però aquesta paraula en les seues boques està buida de contingut. Per part dels sobiranistes, sempre s’ha buscat una eixida dialogada al conflicte. Per l’altra part, en canvi, quan parlen de diàleg, no ho plantegen com un tracte d’igual a igual, sinó com una relació d’amo a submís, de superior a inferior. 
D’altra banda, quines propostes han posat damunt de la taula fins ara? Quins projectes tenen per al conjunt de la població catalana, llevat del de la humiliació i la repressió? Quin diàleg pot haver-hi amb algú que et nega l’existència, que s’aferra a un dogma que no es pot qüestionar (quasi un “dogma de fe”) com és la sagrada unitat de la nació espanyola? 
De totes les maneres, i malgrat tot, tard o d’hora obriran els ulls i s’adonaran del que tenen al davant: tot un poble determinat a aconseguir la seua llibertat. Com que viuen fora de la realitat i del temps, es pensen que encara som al segle XIX o XX, però som al XXI i ni Europa ni el món consentiran més violència contra la determinació pacífica i majoritària d’un poble. Un poble, tal com deia el poeta, “unit, alegre i combatiu” que ha mostrat tota la seua dignitat davant de la brutalitat del govern espanyol.