22 de novembre de 2017

LA IMATGE TÈTRICA DE LA MORT

La imatge tètrica de la mort


‘Descarnat a mossos’
Hermini Pérez i Edo
Editorial Neopàtria, 2017

Descarnat a mossos, si no vaig errat, és el tercer poemari de la biografia literària d’Hermini Pérez i Edo (Quart de les Valls, 1958). Anells concèntrics d’aigua, que va ser el primer, es publicà l’any 1998 per l’editorial Set i Mig; En la sala d’espera, el segon, l’any 2002, publicat dins de la col·lecció “Llibres de l’Aljamia” de la revista del mateix nom; i a hores d’ara, el 2017, podem gaudir d’aquest tercer lliurament de versos en una publicació de l’editorial Neopàtria. 
La veritat és que Pérez i Edo, escriptor morvedrí que viu des de fa uns quants anys a la comarca de l’Horta, no s’ha prodigat massa en el camp de la lírica ni, per altra banda, s’ha preocupat en excés a l’hora de publicar en altres gèneres. Jo li he sentit dir, en més d’una ocasió, que ell no es considera un escriptor “a l’ús”, és a dir, un escriptor, diguem-ne, “més o menys professional”. 
 
Conec l’autor dels entranyables temps de les tertúlies de les Nits Màgiques del Django’s i tinc l’honor de ser el prologuista del seu debut en el camp de la poesia, el seu primer poemari, el qual, a diferència de l’actual, era un llibre d’amor i de sensualitat. 
I dic “a diferència” perquè Descarnat a mossos és un poemari marcat per la solitud i l’escepticisme, de vegades travessat per un estat d’enyorança i de melangia irreprimibles, i, per descomptat, impregnat per la consciència del transcurs dels anys i per l’imperiós discerniment de la mort. 
Un llibre que podríem emmarcar dins del realisme intimista, de factura molt narrativa, amb alguns poemes d’extensió respectable, però d’una gran riquesa en imatges i en recursos poètics, en què un poeta ja madur fa el recompte del que ha estat la seua vida, a l’estil del que ens recorda l’escriptor mexicà Carlos Fuentes: “Fem balanç de la nostra vida, però sabem que el veritable fiscal és la mort i que el seu veredicte el coneixem per endavant”.
D’esquerra a dreta: Manel Alonso i Català,
Hermini Pérez i Edo i Vicent Penya amb el poemari
‘Descarnat a mossos'
Fotografia: Elionor López
Descarnat a mossos és, per tant, una llarga reflexió sobre el pas del temps, sobre l’existència humana i sobre la mort. El poeta no ignora aquesta estreta relació entre la mort i el temps, i és per això que sap, com Ernest Hemingway, que “l’única cosa que ens separa de la mort és el temps”.
El mateix sintagma que el poeta utilitza com a títol, “descarnat a mossos”, ja suggereix una imatge tètrica de la mort, però no de la mort més immediata, sinó de la mort a càmera lenta, del cos rovellat i colpejat pel pas dels anys o del cos mort en descomposició, mossegat pels diversos invertebrats, “descarnat a mossos”. 
Comptat i debatut, un llibre que paga la pena llegir i un autor que és necessari seguir-li les passes, més enllà de modes i de tendències. Un poemari sobre l’inevitable pas del temps i sobre la mort. La mort com un final en la recta del temps que, no per més esperat, és menys insuperable, ja que, com deia el gran Charles Chaplin: “El temps és el millor autor. Sempre troba un final perfecte”.


13 de novembre de 2017

QUAN EL POETA ESDEVÉ PELEGRÍ

Quan el poeta esdevé pelegrí



‘Elegia del pelegrí (tria personal)’
Antoni Gómez
Onada Edicions, 2017

Ja fa més de quinze anys que el poeta Antoni Gómez (Sagunt, 1960) no escriu pràcticament gens de poesia. La poesia, tal com ell mateix afirma, se li ha “esvaït de les mans”. Però anteriorment, des de l’any 1992 fins al 2002, va publicar-ne cinc llibres (Laura, 1992, La rebel·lió de l’heroi, 1994, Sarajevo, 1996, Èpica per a infants, 2000 i El cant de l’heretge, 2002) que, sense cap mena de dubte, marquen una trajectòria poètica singular, diferenciada i de qualitat. Una trajectòria d’un dels autors que, tal com diu Marc Granell, “més ha contribuït a modificar el panorama poètic valencià dels últims temps.”
A hores d’ara, Antoni Gómez ha tingut la bona idea de fer una tria personal d’aquests cinc poemaris que, de segur, serà de l’interès dels lectors. Perquè, si bé l’Elegia del pelegrí està formada per una selecció subjectiva de les cinc obres esmentades, també és veritat que es pot llegir com si fóra un llibre nou i original, exclusiu i diferent.
Antoni Gómez és periodista i ha exercit aquesta professió en la malaurada Canal 9. Una televisió que el govern autoritari i repressiudel PP va manipular i embrutar tant com va poder per a, en acabant, quan ja va veure que no li servia de res, assassinar-la vilment. Gómez va desenvolupar gran part de la seua professió en aquest mitjà i, malgrat l’ambient opressiu i mafiós que s’hi respirava en aquells moments, va exercir-la sempre de manera honesta i objectiva, lleial al seu poble i fidel a la veritat. 
Segons la meua opinió, el registre periodístic és un dels aspectes que més han influït en l’obra poètica de Gómez. En paraules de l’escriptor argentí Jorge Boccanera, són “diferents maneres de consultar la vida, d’interrogar-la: poesia i periodisme”. El Gómez poeta, tant com el periodista, vol donar fe de la realitat que l’envolta, d’una realitat que no li agrada i que desitjaria que es modificara, i busca apassionadament la veritat, però no per a intentar millorar el món, sinó per a entendre’l i posar les bases d’una possible renovació. 
És per tot això que l’autor no pretén cap salvació, sinó que explora els camins de la saviesa. Ell se sap destinatari del coneixement dels avantpassats i, per tant, relleu i corretja de transmissió d’aquest pou de saber. Prendre consciència de la realitat és l’únic camí que condueix a la saviesa. Una saviesa que prové dels temps immemorials i que, malgrat tots els perills i els entrebancs que l’assetgen, s’ha de transferir i projectar cap al futur.

D'esquerra a dreta: Vicent Penya, Antoni Gómez i Miquel Martínez,
en la presentació del poemari a la llibreria Fan Set de València

Però el discurs poètic de Toni, tot i la claredat i l’estoïcisme del seu estil, no és en cap moment edulcorant ni condescendent, sinó estimulant i, sovint, transgressor dels valors (o, més aviat, dels “contravalors”) dominants de la societat actual. 
El poeta esdevé pelegrí. Un pelegrí que descriu, que reflexiona, amb les paraules, l’espai que trepitja, un espai que de vegades és un paradís però que moltes altres és un infern. Ell no se sap d’aquest món, i a la manera del trobador de Xàtiva, Raimon, crida a tota veu: “No, jo dic no. Diguem no. Nosaltres no som d’eixe món!”. I per això, com el pelegrí, és conscient que fa un viatge per àmbits desconeguts, i amb un instrument, una eina, tan potent com són les paraules. 
Humanitat, franquesa, honestedat, contumàcia, són els termes que, segons la meua opinió, més bé definirien la poesia d’Antoni Gómez. Llàstima que, pel moment, no puguem continuar gaudint del seu bon afer poètic, tot i que, a hores d’ara, com un regal inesperat, ens ha oferit aquesta Elegia del pelegrí que, tal com he dit, es pot llegir, no com un “llibre de llibres”, sinó com un volum de poesia únic i inèdit, singular i diferent.




4 d’octubre de 2017

LA DIGNITAT D'UN POBLE

La dignitat d’un poble davant de la brutalitat del govern espanyol



Encara estic consternat i indignat per les imatges que vaig poder contemplar diumenge passat 1 d’octubre en la televisió i en Internet: la policia espanyola carregant de manera indiscriminada contra la població catalana que intentava votar pacíficament en un referèndum d’autodeterminació. Segons ja ha dit algú, els agents dels cossos arribats a Catalunya des de diversos indrets de l’Estat no tenien la intenció de posar ordre (quin ordre havien de posar si estava tot en ordre?), sinó d’“alterar-lo”. 
La meua total condemna per aquesta brutal agressió de les forces policials espanyoles contra unes persones pacífiques i indefenses que l’únic delicte que infligien era manifestar la seua voluntat dipositant un vot en una urna. 
Vivim en un Estat demofòbic i, per extensió, urnofòbic, governat per una colla de franquistes fanàtics i agressius. És, segons diuen ells mateixos, el govern dels “grans defensors de la llei”, però, ves per on, són els primers que se la salten quan els convé (ja sabeu que són el partit més corrupte de tot Europa); són els sublims garants de la Bíblia..., perdó, de la Constitució Espanyola, però, quan cal, no es tallen un duro a vulnerar els seus articles i el seu esperit i, històricament, són els qui la votaren en contra. 


Veuen Catalunya com una possessió, com un apèndix de l’Estat, i neguen la seua naturalesa nacional. Catalunya, per a ells, no és una nació, però amb això ja estan negant l’essència mateixa de la Constitució que tant diuen defensar. La “Carta Magna”, en l’article 2, parla de “nacionalitats” i de “regions”. Però, què és una “nacionalitat” sinó un eufemisme de “nació” o de “nació sense estat”? Hi ha “nacionalitat” sense “nació”? Hi ha “nació” sense “nacionalitat”?
S’entesten a negar la realitat. De tant en tant diuen que volen fer ús del diàleg, però aquesta paraula en les seues boques està buida de contingut. Per part dels sobiranistes, sempre s’ha buscat una eixida dialogada al conflicte. Per l’altra part, en canvi, quan parlen de diàleg, no ho plantegen com un tracte d’igual a igual, sinó com una relació d’amo a submís, de superior a inferior. 
D’altra banda, quines propostes han posat damunt de la taula fins ara? Quins projectes tenen per al conjunt de la població catalana, llevat del de la humiliació i la repressió? Quin diàleg pot haver-hi amb algú que et nega l’existència, que s’aferra a un dogma que no es pot qüestionar (quasi un “dogma de fe”) com és la sagrada unitat de la nació espanyola? 
De totes les maneres, i malgrat tot, tard o d’hora obriran els ulls i s’adonaran del que tenen al davant: tot un poble determinat a aconseguir la seua llibertat. Com que viuen fora de la realitat i del temps, es pensen que encara som al segle XIX o XX, però som al XXI i ni Europa ni el món consentiran més violència contra la determinació pacífica i majoritària d’un poble. Un poble, tal com deia el poeta, “unit, alegre i combatiu” que ha mostrat tota la seua dignitat davant de la brutalitat del govern espanyol. 


2 d’octubre de 2017

ESPANYA, 2017

ESPANYA, ALS LLIBRES D'HISTÒRIA



Abans de la massacre inenarrable comesa per les forces de seguretat de l'Estat Espanyol a Catalunya ahir 1 d'octubre del 2017, un dels arguments que utilizaven els unionistes per a frenar l'independetisme català era la por a no pertànyer a Europa.  Ara ja no se'n parla. Les actuacions salvatges d'ahir d'eixos uniformats sense escrúpols (per moltes ordres de "dalt" que portaren) no tenen cabuda en una Europa que aspira a ser un Estat d'estats, on la democràcia i les llibertats han de romandre per damunt de tot. I on fins i tot el trellat que se suposa que portem els ser humans que ens dicta no colpejar i en alguns casos estabornir persones indefenses i pacífiques, deu estar MOLT per sobre de qualsevol llei. 
Mariano Rajoy no en té la culpa. La responsabilitat recau sobre tots aquells i aquelles que han permés que un personatge d'eixes característiques, secundat per voltors insensibles i manipuladors de la informació a gran escala, haja pogut arribar a presidir un país, el nom del qual passarà a la història amb sang vergonyosa en temps de pau. 
El vàreu votar, amb la vostra papereta directa o amb l'abstenció d'una falsa esquerra. Però encara esteu a temps de reflexionar i de no caure en la trampa d'afluixar el vostre raonament obnubilat per falses promeses electorals. Ell i gent com ell no canviaran. Vosaltres sí que podeu canviar el vostre vot, i no ser còmplices de fets que vos puga produir malsons.


14 de juny de 2017

La realitat i el somni: 

universos paral·lels


Primera novel·la en valencià de Llorenç Delgado, 

escriptor de Rafelbunyol




Llorenç Delgado s’estrena en la nostra llengua amb aquesta novel·la, ‘Paral·leles’, que jo qualificaria com una radiografia detallada d’alguns dels temps més tumultuosos de mitjan segle XX, els anys 40 i 50, en un poblet de l’Horta de València que, tot i que s’anomena “Rafel”, és totalment identificable amb la localitat de Rafelbunyol. La narració presenta com a fil conductor i com a camp de proves un tema que, no per reiteratiu i universal, no deixa d’intimidar-nos i deixar-nos perplexos constantment: la concepció de la por. 
Possiblement, un dels grans aprenentatges que podem extraure de les seues pàgines siga el coneixement dels mecanismes físics i mentals amb què la por ens condiciona com a éssers humans: el nostre comportament, la nostra psicologia, les nostres relacions. Una por que es transmet, segons es demostra amb la lectura pausada de cada capítol, de persona a persona, però també de generació a generació. 
La por, per descomptat, era el pa de cada dia en aquella època. Eren temps en què Espanya estava governada per un dels més grans genocides de tot el món, el dictador Franco, que va crear un estat de terror permanent, sobretot entre les capes socials més baixes. Imagineu-vos un terrorista governant Espanya. Això era Franco. Per sort, després de quaranta anys de dictadura, Franco va morir, però desgraciadament el franquisme polític i social encara perdura en els nostres dies.
Es tracta d’una novel·la eminentment històrica, però que també presenta, com a condiments enriquidors i complementaris, característiques del gènere negre i, diguem-ne, de la narració costumista. 
En una primera lectura del text, una de les coses que més sorprèn és el seu estil acurat i alhora desbordant: la riquesa del lèxic, l’abundància de frases fetes i d’expressions, la complexitat d’algunes construccions sintàctiques. Amb un llenguatge barroc i de vegades retòric, és un goig passejar-se per les seues pàgines per assaborir la combinació de mots que hi fa l’autor, el sabor d’algunes paraules i locucions que semblaven perdudes en el nostre subconscient. La “taleca”, el “titot”, la “rabaníssia”, “dotor”, “nyas”, “córrer escarotat”, “de rebot”, “ser lloba cana”, “a boca de canó”, “encabotar-se”, i també: el “trespol”, la “feristela”, els “atifells”, etc. 
Però, així mateix, abunden els noms de llocs i els topònims en general, amb el seu ressò popular i evocador, entre els quals trobem alguns dels racons més emblemàtics de la comarca de l’Horta, com ara la Yutera de Foios, l’estació de Fusta de València, el cementeri de la Pobla de Farnals, però també llocs molt entranyables de Rafelbunyol: l’estació del trenet, el frontó de ca Aloi, el carrer de Sant Antoni, la Taverneta, la Replaça, el carrer del Calvari, el carrer de la Malaena, el Pla de Cartagena...
Pel que fa a la forma, voldria ressaltar un dels aspectes que considere més importants de l’obra: la barreja del món real i del món irreal, molt encertada dins de l’ambient de por i d’ansietat que s’hi descriu. És, d’alguna manera, el que dóna sentit al títol de la novel·la. Dos universos paral·lels que van de la realitat al somni i del somni a la realitat. Trobe que en aquest punt l’obra sobreïx en la seua estètica, amb un regust pel realisme màgic que recorda autors com Juan Rulfo o García Màrquez, però que també enllaça, si fa no fa, amb l’atmosfera onírica i angoixant de novel·les com Versos satànics de Salman Rushdie o El timbal de llauna de Gunter Grass. 
Un fet absurd, l’aparició d’un home misteriós que tots els dies puja al trenet i que, després de baixar en la primera estació, s’encamina cap al cementeri de “Farnals” i en travessa les portes, servirà d’excusa per iniciar la cronologia d’uns successos que expliquen qui era aquell “fantasma” i com va morir.
Es tracta, en definitiva, de la història d’un jove que, condicionat per la por de la dura època que li tocà viure, articularà en la seua imaginació dos mons paral·lels, com els rails d’un tren, en els quals anirà descobrint, en una mena de crònica familiar, les intrigues domèstiques i els enigmes més pregons de la seua existència i la de les persones estimades que l’envolten. Altament recomanable. 


25 de maig de 2017

LLAVOR O VETA

Llavor o veta


Vicent Alonso, traductor i crític literari de Godella, 

publica el seu sisè llibre de poemes 


‘Vinces’
Vicent Alonso
Cafè Central/Eumo Editorial
Col·lecció Jardins de Samarcanda, 83
Vic, 2017

A cada nova proposta poètica, Vicent Alonso du a terme una nova exploració personal i suggeridora sobre la facultat del llenguatge per explicar el món que l’envolta. En els versos d’aquest poeta de Godella (l’Horta de València), sempre hi trobarem tradició i innovació alhora, una barreja de classicisme i d’avantguardisme molt personal, que el crític Enric Sòria qualifica com a “poesia assagística”. En aquesta ocasió, Alonso publica ‘Vinces’, un poemari que, des del meu punt de vista, ens acosta a la rellevància des de la quotidianitat, a allò sublim a partir dels objectes i els esdeveniments del dia a dia, i que, en paraules d’Octavi Monsonís, ens du a “la cerca del transcendent des dels detalls ínfims i invisibles”. 
Ja començant pel títol, ens trobem amb una paraula polisèmica i evocadora: ‘Vinces’. Com la llavor del pimentó o de la tomaca, ja que, com el mateix autor assegura en una recent entrevista a la revista ‘El Temps’, “la literatura funciona com llavors que llances i que germinen en la ment del lector”. O, d’altra banda, amb el contingut semàntic corresponent a “veta” o aigua que apareix en una pedra o en una fusta, amb la diversitat de colors que va agafant a través del pas del temps. “Al llindar del son / pinte les vinces d’aquells marges vells, / els grisos entre soledats d’estiu”, ens confessa l’autor en un dels poemes més significatius. 
Contràriament al que podríem esperar en un poeta que ja frega la setantena, no hi som davant d’un poemari pessimista o afligit, que tinga una visió tràgica o desesperada de la immediatesa de la fi, ans al contrari. Segons l’autor: “En el meu cas, la vellesa ha afavorit un clima necessari per produir poesia feliçment”. Els seus versos contenen molta llum, multiplicitat de colors, estampes variades de paisatges que recorren tenaçment als sentits. De fet, al bell mig del llibre podem gaudir d’un homenatge en forma de cinc poemes dedicats a Pinazo, pintor que va residir en el mateix poble que el poeta. 
Una cerca impregnada de la tensió que hi ha entre el món i el jo, que sacseja el lector amb moltes preguntes retòriques, o no tan retòriques, per tal d’expressar la incertesa i el dubte, el camí de la reflexió i el coneixement. 
Vicent Alonso nasqué a Godella el 1948 i va ser professor de Literatura Catalana a la Universitat de València. Fundà i dirigí la revista literària ‘Daina’ i, posteriorment, impulsà la revista ‘Caràcters’. És poeta, traductor i crític literari. La col·lecció “Jardins de Samarcanda”, on ha eixit a la llum el llibre, edita textos inscrits dins d’una poètica oberta i de propòsits renovadors. Aquest n’és un bon exemple. 


5 de maig de 2017

EL CÀNON LITERARI

El cànon literari



        Òbviament, el cànon literari és necessari per tal de separar les obres bones de les mediocres, i fins i tot de les dolentes. El problema és: qui fa de jutge per fer la tria? Amb quins criteris? Amb quina autoritat es revesteix? Entre quines obres elegeix? Perquè, per descomptat, és impossible llegir-se tot el que s’ha publicat, o tot el que s’ha escrit fins ara, etcètera.
        És cert que hi ha un seguit d’obres amb les quals la crítica més autoritzada coincideix a dir que són obres imprescindibles, obres mestres, però n’hi ha d’altres que els més especialitzats no s’hi posen d’acord. Però fins i tot amb les “obres mestres”, a voltes tampoc no hi ha unanimitat de criteris entre els més entesos.
Franz Kafka (1883-1924)

        Per exemple, segons tinc entès, Nabokov no suportava El Quixot; l’Ulisses de Joyce és un dels llibres més celebrats del món però que poca gent s’ha llegit; l’obra de Kafka, tot i ser molt valorada, és una de les més mal interpretades que hi ha; el Tirant lo Blanc i algunes altres obres de la literatura catalana tenen prou mèrits per pujar al pòdium mundial, però no se les atorga la consideració que haurien de tindre...
        Aleshores, podríem dir que el cànon literari, tot i ser necessari, és com una cosa etèria, en què hi ha unes quantes obres amb una garantia de qualitat més o menys assegurada, i moltes altres que naveguen en la indeterminació qualitativa.

Pel que fa a la literatura catalana, podem dir que hi ha alguna mena de cànon, però, pel que jo trobe, no està tan definit com en altres literatures més grans, potser perquè la nostra ha estat una literatura amb grans problemes i llargues interrupcions al llarg de la història.
        És clar que les grans obres que seleccionaríem de l’àmbit català poden competir en qualitat amb qualsevol altra literatura del món. El problema és la coneixença interna, però, també, i molt, la informació que se’n té, de nosaltres, fora de les nostres fronteres. La veritat és que, a nivell literari, no som prou coneguts i, per tant, no som prou llegits arreu del món. Ja ho digué aquell: el que falla no són els escriptors dels Països Catalans, sinó el país. 
El país és, lamentablement, qui no dóna la talla en aquest sentit.