L'EFÍMER I L'ETERN

L'efímer i l'etern

Escriure que Vicent Penya i Calatayud ha assolit la maduresa creativa en el llibre L’efímer i l’etern (Onada Edicions, 2018) seria, si més no, menysvalorar la seua carrera anterior com a poeta i escriptor. Per informar la lectora o el lector que desconeix la seua obra, Vicent Penya ja fa anys que va assolir la seua maduresa literària com ho demostren els llibres publicats i guardonats de poesia, narrativa, teatre o literatura infantil. Però, tanmateix, allò que sí que pot afirmar-se sense por d’anar errat és que el poemari L’efímer i l’etern representa un pas de considerable qualitat en la seua dilatada obra. I això que escric va més enllà d’haver obtingut amb aquest llibre el premi Antoni Matutano d’Almassora, esdeveniment que li atorga un valor afegit, si més no. Però aquest no és el primer certamen literari que guanya Vicent Penya. De fet, ja n’ha obtingut altres premis de semblant o potser més importància. I tot açò ho rumie perquè, als premis, a parer meu, cal donar-los la importància que es mereixen com un valor afegit. I vull deixar clar i reconèixer la llavor i l’ajuda dels que es convoquen arreu de tot l’àmbit lingüístic català, tant pel que fa a la qüestió merament d’interès crematístic —l’ofici de poeta sovint cal pagar per donar-lo a conèixer— com que les obres premiades vegen la llum i s’hi difonguen entre els lectors i les lectores. Però, personalment, considere que el valor principal que s’esdevé en un certamen literari radica en les obres i la il·lusió abans de saber el resultat del jurat que hi han posat les autores i els autors, ja que és el foc primordial que alimenta i dóna sentit a l’esdeveniment. Al capdavall, un premi ajuda però no arriba a calibrar en la seua amplitud un treball literari, tasca que correspon als futurs lectors o lectores, els quals decidiran fins on arriba el seu trajecte. Reconeix però no el valora en la seua profunditat, perquè no pot arribar a copsar ni és l’objectiu, el compromís emocional i la vàlua intel·lectual que l’autora o l’autor guarda entre les seues pàgines. I d’això que dic, doncs, Vicent Penya en fa una reivindicació en el llibre que ens ocupa, un crit i una reflexió pels poetes i la poesia. A la fi, la compensació que més afalaga un poeta a l’hora d’escriure una paraula, un vers o un poema, és la simbiosi i complicitat que puga trobar amb la lectora o el lector: el poeta, en la solitud a l’hora de cal·ligrafiar un text, allò que espera de debò és que li’l lleven de les mans i siga llegit per la sensibilitat i l’emoció d’un lector o d’una lectora i el faça seu. Això, per sort en aquest món basat en la productivitat i altres mediocritats que es poden comprar, esdevé un bé impagable.

Vicent Penya i Francesc Mompó en la presentació de 'L'efímer i l'etern'
a la Biblioteca de Rafelbunyol el dia 1 de juny de 2018

I el poemari L’efímer i l’etern són uns textos que conviden a llevar-li’ls amablement de les mans a un senyor tan compassat com el poeta de Rafelbunyol i fer-los nostres de seguida. La musicalitat dels seus versos t’animen a flotar més enllà dels sorolls estridents de l’actualitat que ens ensordeixen i t’espenten a navegar entre els colors de les seues imatges deixant que t’impregnen els sentits. La lectura dels seus poemes ens convida, si més no, a deixar fora el quefer quotidià que, si potser no ens anul·la del tot, sí que ens minva significativament l’espaí on reflexionar. Les seues reflexions ens apropen a les preguntes que ens fa l’existència com a persones en un temps que, com un tren d’alta velocitat, passa molt de pressa i no ens deixa gaudir del paisatge que s’esvaeix en la nostra mirada sota una crisi crònica que ens atrau i ens rebutja al mateix temps. Les seues experiències ens fan paladejar en els llavis el sabor agredolç dels territoris de la pell on hem viscut i que la guerra sorda de la vida derrota. Sense adonar-nos-en, ens fa que naveguem entre la intranscendència de l’efímer que se’ns escapa de les mans i la transcendència d’allò que creiem arrelat en el nostre jo més profund. I Vicent Penya ens ho proposa des de la fugacitat, la tendresa i la passió que li inspira la vida, que amb els seus cants de sirena i decrepituds ens va anihilant a poc a poc. I com a eina de defensa d’aquest anihilament, savi i mesurat, el poeta empra de vegades la sornegueria i l’equidistància que provoquen les vivències quan li poses el filtre de la infinitud al camí que no saps on s’acaba ni saps on va, però que, per moltes voltes que faces volent-lo enganyar, tots hi fem cap. 

El cantautor Garri Campanillo entona algunes cançons
amb lletra de Vicent Penya en la presentació del llibre

Però un llibre de poesia que s’estime sempre mostra un altre element impagable pel qui el pren en les mans: la nuesa amb què el poeta es mostra. Vull dir que entre l’autor i el lector no hi haja cap biombo d’acolorides teles que els separe i els faça diferents. I això ho fa amb cruesa i sinceritat en L’efímer i l’etern Vicent Penya. En els seus versos no hi ha cap clivella pel cinisme ni cap ombra que maquille la farsa, que rebutja; no hi ha cap impostura políticament correcta ni cap paraula buida que puguen disfressar o confondre el lector. Els seus versos, honestos i francs —no és un acte revolucionari, això?—, ens deixen veure-hi qui és i què sent el poeta, què viu i què somnia l’home que escriu. I les formes literàries que utilitza per arribar-hi són els sonets, mediterranis i elegants; o haikus i tankes, orientals i llampegants; o versos alexandrins. I ho fa rimant en consonant, tant en el sonet, que és obligat, com en les tankes, que s’hi obliga amb el treball i la dificultat que reporta. Emprant aquestes composicions poètiques, sobretot el sonet, el poeta de Rafelbunyol també fa una reivindicació a la mètrica i al classisme que, dissortadament per la marginació històrica que ha patit el valencià en el seu país, no ha tingut tota la tradició i conreu que ha tingut en altres llengües contigües. 

Podria seguir-ne parlant, de L’efímer i l’etern de Vicent Penya, perquè s’han quedat moltes paraules en el tinter, però de segur que qui assaborisca els seus poemes en trobarà moltes més que de les que he escrit i m’he deixat entre les seues pàgines.  

NIT DE LLETRES

Cultura contra barbàrie, 
dignitat contra despotisme

L'autor de l'article, durant la seua intervenció

         En nom de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, us done la benvinguda a la desena edició de la Nit de les Lletres Catalanes, una activitat gastronomicoliterària d’actualitat que, com tots sabeu, va ser idea del malaguanyat Simó Aguilar.

         La Nit de les Lletres Catalanes és un esdeveniment en què els lectors i els autors comparteixen una vetlada amb les darreres novetats de la literatura catalana que es fa al País Valencià. Ja sabeu: la literatura “quilòmetre zero” més actual. Una interessant trobada en què els autors esdevenen al mateix temps protagonistes i espectadors, i en què els espectadors poden conèixer de primera mà, com a lectors, les últimes novetats literàries en la nostra llengua.

         Simó Aguilar, pare de la criatura, activista incansable, organitzava la Nit de les Lletres Catalanes des de l’associació cultural que ell mateix va fundar: el Club A la Nostra Marxa. La primera edició data de l’estiu de 2002, però malauradament Simó ens va dir adéu al febrer de 2006.         

         Després d’aquesta inesperada absència, es van fer dues nits més, l’estiu del 2006 i l’estiu 2007, amb el suport dels membres de l’associació, per a passar, a partir de l’any 2015, a reprendre’s la convocatòria amb l’organització de l’AELC, i amb un nou format i amb noves idees, però amb el mateix esperit i objectiu que l’original.

         De l’organització, com dic, se’n fa càrrec l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, hi col·laboren la llibreria Fan Set, la Societat Coral El Micalet i Acció Cultural del País Valencià, i disposem del patrocini de la Institució de les Lletres Catalanes.

         Hem arribat a la desena edició, deu nits de les Lletres Catalanes, i, com sempre, esperem que siga per a tots nosaltres una nit ben especial. La nostra literatura, i, en concret, la literatura catalana que es fa al País Valencià té, com feia temps que no tenia, una vitalitat extraordinària i, en general, una excel·lent i envejable qualitat. Una qualitat que jo considere homologable a la de qualsevol país del món.

         Per tot això, en un esdeveniment com el nostre, no podem més que, per una banda, celebrar la potencialitat que a hores d’ara presenten les nostres lletres, però, per una altra, denunciar el continu assetjament i persecució que les lletres catalanes estan patint per part de l’Estat espanyol.

         Un assetjament que, com tots sabeu, no és cosa d’ara, sinó que ja és un tema històric. Es tracta d’una persecució patològica, però premeditada, de l’Estat espanyol contra tot allò que considera “diferent”, contra tot allò que, segons ell, atempta contra la seua idea uniformista, excloent i unitarista de l’estat.

         Presos polítics, presos de llibertat d’expressió, censura d’exposicions i de llibres, multes i sancions, persecució de l’educació i de la llengua, amenaces als mitjans no afins… Benvinguts a la Turquia Occidental!

         Una actitud que no és una altra cosa que una mena de “racisme lingüístic i ideològic”, emmarcat dins d’un llarg procés de “genocidi cultural”, que a hores d’ara s’ha accentuat més si cal amb l’aplicació del que ells anomenen el “155”, que no és més, com ja sabeu, que l’eufemisme d’un “estat d’excepció de facto”. Una situació en què se salten les seues pròpies lleis i es carreguen el que quedava de democràcia, si és que encara en quedava.

         Cultura contra barbàrie, dignitat contra despotisme. Des de la Nit de les Lletres Catalanes no podem més que ser festius i, alhora, reivindicatius, i convertir aquesta festa per les lletres en una gran nit de la cultura i la dignitat, en un acte de celebració i “afirmació” de la nostra literatura i la nostra llengua.

         Que sigueu bones i bons i que ho passeu de la millor manera possible en la bona companyia de la taula i de les lletres.

Text llegit en la X Nit de les Lletres Catalanes el 21 de febrer de 2018 

a les sales de la Societat Coral El Micalet de València.

        

ENTRE LA PEDRA I EL FERRO

Defensar el patrimoni amb la poesia

Entre la pedra i el ferro (poetes pel patrimoni de Sagunt)

A cura d’Antoni Gómez i Vicent Penya

Onada Edicions, 2018

            El patrimoni i la poesia són dos valors humans fonamentals que conviuen harmònicament en el llibre Entre la pedra i el ferro (poetes pel patrimoni de Sagunt). Es tracta d’una antologia que reivindica, dins d’un procés de reconeixement internacional, la candidatura de Sagunt com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco. Un recull que pretén posar en valor, per mitjà de la paraula poètica, el patrimoni històric i el passat industrial de la capital del Camp de Morvedre, actual Capital Cultural Valenciana declarada per la Generalitat.

            El llibre, que ha comptat amb la coordinació i l’assessorament d’Antoni Gómez i de mi mateix, i amb el disseny de la coberta de Sergio Bonaque, ha estat editat per Onada Edicions amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sagunt.

            Segons la idea que inspira tot el contingut, el títol de l’antologia respon a dos elements simbòlics que provenen de les entranyes de la terra, la pedra i el ferro, i que, a més de representar el misteri del cosmos de les societats antigues, evoquen la dualitat de la capital del Camp de Morvedre com una ciutat assaonada sobre la història i la indústria siderúrgica.

            Sens dubte, Sagunt és una font d’història. Des del segle VI abans de Crist el port del Grau Vell va ser un empori comercial que va ajuntar al seu voltant les civilitzacions més importants de la Mediterrània: fenicis, grecs, romans, cartaginesos: una cruïlla de camins entre l’Orient i l’Occident.

Seixanta-tres poetes, alguns amb poemes inèdits i uns altres amb peces editades, han participat en aquesta antologia que es presentà el dia 1 de febrer a Sagunt. Poetes de diferents edats i procedència generacional units al voltant d’aquests dos símbols que fan de la dualitat un important valor.

            Ens trobem amb noms de gran prestigi i reconeixement literari, tant del País Valencià com de la resta dels Països Catalans, alguns dels quals amb importants guardons de poesia.

            Els poetes de la comarca de l’Horta que hi han participat —és a dir, nascuts o residents a la nostra comarca— són: Manel Alonso i Català, Lluís Alpera, Maria Carme Arnau, Pere Bessó, Francesc Collado, Miquel De Renzi, Isabel Garcia i Canet, Marc Granell, Ramon Guillem, Carlos Marzal, Begonya Mezquita, Josep Micó, Francesc Mompó, Eusebi Morales, Vicent Penya, Hermini Pérez i Edo, Jaume Pérez-Montaner, Begonya Pozo, Ramon Ramon, Isabel Robles, Lluís Roda, Manel Rodríguez-Castelló i Encarna Sant-Celoni.

            L’acte de presentació del llibre, sota la direcció de Sergi Juesas, membre del grup Camí de Nora, va esdevindre un meravellós espectacle de música i poesia, amb una lectura dramatitzada, un número de dansa, un espai musical, i amb la col·laboració de l’alumnat de l’Escola Municipal de Teatre.

            Comptat i debatut, una antologia que llança un missatge de cultura i tolerància al voltant de la poesia i de la seua capacitat de projectar a través de la bellesa de les paraules una imatge de ciutat que aspira a ser patrimoni universal i exemple de respecte i convivència entre els seus ciutadans i entre tots els ciutadans del món. Que aquest treball servisca perquè les generacions venidores gaudisquen, entre la pedra i el ferro, de les més nobles entranyes de la humanitat.

LLUÍS ALPERA

Lluís Alpera, ambaixador de la paraula

‘Ulisses i la Mar dels Sargassos (poesia 1963-2017)’

Lluís Alpera

Onada Edicions, 2018

A hores d’ara, sens dubte, corren mals temps per a la lírica, però possiblement aquests mals temps no han deixat mai d’existir. Si l’instrument i la finalitat de la poesia és la paraula, la nostra paraula (el “bell catalanesc del món” com deia Ramon Muntaner) ara més que mai corre un greu perill. Possiblement, arran de tants colps com rep i ha rebut el nostre poble, ens hem adonat de la nostra feblesa, hem arribat a ser conscients —finalment— de com som de vulnerables, però com que no hi ha mal que per bé no vinga, precisament aquesta presa de consciència de tanta gent, de cada vegada més gent, esdevindrà sens dubte la nostra fortalesa pel futur i la nova llavor que germinarà en una derrota total dels censors de la paraula.

         I dic tot això ara que tinc al davant l’últim llibre de poesia de Lluís Alpera. Un poeta nascut el 1938 al barri del Cabanyal (aquest barri que ha esdevingut el símbol de la resistència de tot un poble) i establit a la ciutat d’Alacant des de fa uns quants anys. Un poeta que, d’un temps ençà, s’ha convertit en un ambaixador de la paraula al sud del país, un referent de primer ordre de la nostra poesia i un emblema de la cultura catalana meridional. Alpera acaba de publicar un esplèndid volum de més de cinc-centes pàgines en Onada Edicions que arreplega tota la seua poesia editada fins a hores d’ara, més de cinquanta anys de paraules: Ulisses i la Mar dels Sargassos (poesia 1963-2017).

        

Vicent Penya amb Lluís Alpera en les tertúlies "Les Nits Màgiques del Django's",
26 d'octubre de 1994. Foto: ©Vicent Salvador

 Lluís Alpera estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de València i es va traslladar als Estats Units per impartir català en diverses universitats nord-americanes. Posteriorment va ser fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, ciutat on resideix actualment. Tota una trajectòria humanística i “humana” en una persona compromesa amb el seu temps i amb la seua terra, la seua cultura i la seua llengua.

         Com a poeta, Lluís Alpera es donà a conèixer l’any 1962 en l’antologia Poetes universitaris valencians, i un any després va publicar el seu primer llibre de poesia titulat El magre menjar, al qual l’han seguit més d’una vintena de poemaris. És cert que a Lluís Alpera se l’ha considerat com el màxim exponent de la poesia realista o poesia del realisme històric dels anys seixanta al País Valencià, però també és veritat que l’heterogeneïtat estilística de la seua obra és un fet innegable i que ens els darrers anys la seua estètica poètica ha seguit uns viaranys diferents dels paràmetres estrictament realistes, sobretot arran de l’aparició del poemari Surant enmig del naufragi final... (1985), llibre que Ramon Guillem ha qualificat com a “clau en la poesia valenciana de la fi del segle”.

Vicent Penya amb Lluís Alpera a Otos,
6 de novembre de 2010

         Lluís Alpera, del sud estant, des de la perifèria de la “perifèria”, ha hagut de patir molts anys d’incomprensió i de marginació. Amb l’etiqueta d’escriptor “realista” va ser anatemitzat per alguns crítics i algunes capelletes literàries durant les dècades dels setanta i vuitanta, i amb aquest clixé fou “confinat al purgatori” (segons paraules de Josep Ballester) “per les seues propostes a partir de les malintencionades simplificacions d’alguns mandarins en l’esclat d’una nova promoció d’escriptors.” En aquest sentit, el poeta Lluís Roda ha dit que “Lluís Alpera ha estat més denigrat que llegit. Sobretot per la generació posterior”.

Però els qui coneixem Lluís Alpera sabem que és una persona entusiasta que ha fet de la perseverança i el coratge els seus millors lemes, i de l’exigència estètica i del compromís cívic, dues premisses prioritàries. Hem d’agrair a Alpera la seua llarga dedicació a la poesia, a la nostra llengua i a la nostra terra i hem de donar la benvinguda a aquest nou volum, Ulisses i la Mar dels Sargassos, que ens ofereix, fins a hores d’ara, la seua obra completa.

UN BON XICOT

La depravació del poder 

com una revelació

‘Un bon xicot’

Nicolau Colomar i Lloret

Editorial Denes, 2017

Tal com diu el crític literari Domingo Ródenas: “Un dels tòpics dela crítica literària consisteix a qualificar un llibre d’inclassificable. Però gairebé mai és veritat. Gairebé tots els llibres són classificables en gèneres i subgèneres, però també en els graus d’adaptació a les convencions, en propòsits i en el cabal de saviesa, emoció, felicitat (o disgust) que transporta.”

Nicolau Colomar, l'autor d'Un bon xicot

Doncs bé, ara i ací, i servint-me d’aquest tòpic, m’atreviria a qualificar ‘Un bon xicot’ com un llibre inclassificable. Deu ser veritat o no? He de confessar que, fent un repàs exhaustiu al magatzem memorístic de les meues lectures, no m’havia topat mai amb una obra d’aquestes característiques. El text de Nicolau Colomar (Sueca, 1972) té aparença de novel·la, però no és exactament una novel·la, ni per l’estructura ni per la intenció. Conté molta reflexió assagística i filosòfica, però, en sentit estricte, tampoc no és ni un assaig ni un tractat de filosofia. Es tracta d’un llibre de prosa, però en moltes de les seues pàgines trobarem un gran contingut poètic, amb moltes repeticions de paraules, frases i expressions, i d’una gran musicalitat. 

Què és, doncs, ‘Un bon xicot’? Una novel·la assagística o un assaig novel·lístic? Una narració filosòfica o un escrit de filosofia narrativitzat? Ja veurem, d’ací a un temps, què en diuen els crítics. 

L’acció i l’argument es redueixen a la mínima expressió. La trama del llibre la podríem resumir de la següent manera: les reflexions o el monòleg interior d’un xicot, un “bon xicot”, que viu en una gran ciutat (una gran ciutat que podria ser València, per exemple, tot i que en cap moment en sabem el nom) i en una època que podria ser principis del segle XXI, en el temps de les vaques grosses per a alguns i, en canvi, de la subjugació política i social per a la gran majoria. 

Nicolau Colomar i Vicent Penya en la presentació del llibre
 'Un bon xicot' a la llibreria Fan Set de València

Es tracta, doncs, d’un personatge que viu desconcertat i aclaparat per la situació social i política de la seua ciutat, per la pròpia situació personal (es troba en l’atur, sense diners ni recursos), pels conflictes familiars i, en certa manera, per unes “insinuades” relacions sentimentals. Un llibre que possiblement conté bones dosis d’autobiografia i que parla de la perversitat del poder i de la futilitat de les nostres vides. 

Ara bé, no es tracta de la típica obra que relata la lluita de l’home contra el poder, sinó de la depravació del poder com una revelació, i de la impotència que sent l’individu contra aquest poder, que sap per endavant que és pràcticament inexpugnable. Hi trobarem passatges realment còmics, quan no irònics i sarcàstics, per desgranar les paradoxes i les contradiccions, amb totes les seues misèries totalitàries, de l’actual societat del segle XXI.

El protagonista (“un bon xicot” del qual tampoc no sabem el nom) viu en una mena de dictadura social, política i cultural, en què el “pensament únic” que ha imposat el totalitarisme de les classes dominants s’ha apoderat de tots els espais de la societat. De vegades, si ens hi sentim mínimament identificats, sembla un text políticament exagerat, però, d’altra banda, ens adonem que presenta una visió altament premonitòria de la societat actual, en què vivim en un estat on, com en els foscos anys del segle passat, hi ha presos polítics, es persegueix la llibertat d’expressió i de manifestació i es vulneren els drets humans més elementals. 

Així doncs, un llibre que, dins del panorama literari en català, és tot un luxe, i que jo, com he dit adés, m’he atrevit a qualificar d’inclassificable. Deu ser o no deu ser veritat? El temps i les paraules ens ho diran. 

LA PLAÇA DEL LLIBRE 2017

Micro obert per a visibilitzar 

la nostra literatura

La Plaça del Llibre de València ha arribat a la cinquena edició i és el segon any consecutiu amb ubicació a la plaça de l’Ajuntament de València, al mateix cor del cap i casal. Es tracta de l’aparador amb la concentració més gran de llibres en català de què podem gaudir al País Valencià. Estem d’enhorabona perquè aquest esdeveniment, que enguany es va desenvolupar entre els dies 1 al 5 de novembre, està ja en procés de consolidació, atès que any rere any ha crescut la capacitat i la transcendència de les seues activitats i n’ha portat una rèplica a la ciutat d’Alacant.

La Plaça del Llibre va nàixer l’any 2013 per donar visibilitat a la literatura catalana del País Valencià i consolidar un punt de trobada entre lectors, autors, editors i llibreters a la ciutat de València. El dia 4 de novembre, en un dels escenaris de la mostra, tingué lloc l’activitat “Micro obert”, un dels actes que organitza i coordina l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que consisteix en un petit recital de lectures literàries per part d’alguns dels escriptors i escriptores valencians més destacats del moment. 

Vicent Penya, durant la seua intervenció

Conduït per un membre de la junta directiva de l’associació, l’acte va comptar amb una càlida resposta per part del públic lector i la participació d’una quinzena d’autors, que prèviament havien sol·licitat intervenir-hi. 

Begonya Pozo, Josepa Montagut, Emili Piera, Carme Arnau, Anna Rubio, Joan Baptiste Mollà, Carles Enguix, Manuel Molins, Roser Furió, Albert Toldrà, Encarna Sant-Celoni, Teresa Sanchis Labiós, Josep Antoni Alfons, Cristina Escrivà i Vicent Penya van disposar d’uns tres minuts de temps per recitar algun poema propi o exposar alguna prosa literària d’actualitat.

En la presentació, el conductor de l’acte va destacar que “la literatura catalana del País Valencià gaudeix d’una salut i d’una qualitat indiscutibles, malgrat els mals temps que corren per a la nostra llengua i la nostra terra, en què vivim uns dies que, com en els anys foscos de mal record, tornem a tindre presos polítics, es torna a perseguir la llibertat d’expressió i de manifestació, i tornem a presenciar la vulneració de drets humans.” 

Tot seguit, va continuar afirmant que “l’AELC pretén, amb aquest acte i molts altres que fem al llarg de l’any, donar visibilitat als nostres autors per tal que la literatura catalana feta per valencians siga coneguda pel públic en general i més enllà de les nostres fronteres lingüístiques”.

D’esquerra a dreta: Teresa Sanchis, Anna Rubio, Emili Piera, Begonya Pozo, Josepa Montagut, Encarna Sant-Celoni, Joan B. Mollà, Roser Furió, Maria Carme Arnau, Albert Toldrà, Cristina Escrivà, Manuel Molins, Vicent Penya, Josep A. Alfonso i Carles Enguix. 

Fotografia d’Elionor López. 

Una ocasió excel·lent perquè el llibre en català escrit per autors valencians siga conegut, al cor de la ciutat de València, per la gran majoria de lectors i lectores, tot i que, tal com va afirmar posteriorment Gemma Pasqual, vicepresidenta de l’AELC al País Valencià, “la fira s’ha fet gran i els autors hem guanyat espai, però encara necessitem més ajuda de les institucions i sobretot més visibilització per part dels mitjans de comunicació”. Així siga.

LA IMATGE TÈTRICA DE LA MORT

La imatge tètrica de la mort

‘Descarnat a mossos’

Hermini Pérez i Edo

Editorial Neopàtria, 2017

Descarnat a mossos, si no vaig errat, és el tercer poemari de la biografia literària d’Hermini Pérez i Edo (Quart de les Valls, 1958). Anells concèntrics d’aigua, que va ser el primer, es publicà l’any 1998 per l’editorial Set i Mig; En la sala d’espera, el segon, l’any 2002, publicat dins de la col·lecció “Llibres de l’Aljamia” de la revista del mateix nom; i a hores d’ara, el 2017, podem gaudir d’aquest tercer lliurament de versos en una publicació de l’editorial Neopàtria. 

La veritat és que Pérez i Edo, escriptor morvedrí que viu des de fa uns quants anys a la comarca de l’Horta, no s’ha prodigat massa en el camp de la lírica ni, per altra banda, s’ha preocupat en excés a l’hora de publicar en altres gèneres. Jo li he sentit dir, en més d’una ocasió, que ell no es considera un escriptor “a l’ús”, és a dir, un escriptor, diguem-ne, “més o menys professional”. 

 

Conec l’autor dels entranyables temps de les tertúlies de les Nits Màgiques del Django’s i tinc l’honor de ser el prologuista del seu debut en el camp de la poesia, el seu primer poemari, el qual, a diferència de l’actual, era un llibre d’amor i de sensualitat. 

I dic “a diferència” perquè Descarnat a mossos és un poemari marcat per la solitud i l’escepticisme, de vegades travessat per un estat d’enyorança i de melangia irreprimibles, i, per descomptat, impregnat per la consciència del transcurs dels anys i per l’imperiós discerniment de la mort. 

Un llibre que podríem emmarcar dins del realisme intimista, de factura molt narrativa, amb alguns poemes d’extensió respectable, però d’una gran riquesa en imatges i en recursos poètics, en què un poeta ja madur fa el recompte del que ha estat la seua vida, a l’estil del que ens recorda l’escriptor mexicà Carlos Fuentes: “Fem balanç de la nostra vida, però sabem que el veritable fiscal és la mort i que el seu veredicte el coneixem per endavant”.

D’esquerra a dreta: Manel Alonso i Català,
Hermini Pérez i Edo i Vicent Penya amb el poemari
‘Descarnat a mossos'
Fotografia: Elionor López

Descarnat a mossos és, per tant, una llarga reflexió sobre el pas del temps, sobre l’existència humana i sobre la mort. El poeta no ignora aquesta estreta relació entre la mort i el temps, i és per això que sap, com Ernest Hemingway, que “l’única cosa que ens separa de la mort és el temps”.

El mateix sintagma que el poeta utilitza com a títol, “descarnat a mossos”, ja suggereix una imatge tètrica de la mort, però no de la mort més immediata, sinó de la mort a càmera lenta, del cos rovellat i colpejat pel pas dels anys o del cos mort en descomposició, mossegat pels diversos invertebrats, “descarnat a mossos”. 

Comptat i debatut, un llibre que paga la pena llegir i un autor que és necessari seguir-li les passes, més enllà de modes i de tendències. Un poemari sobre l’inevitable pas del temps i sobre la mort. La mort com un final en la recta del temps que, no per més esperat, és menys insuperable, ja que, com deia el gran Charles Chaplin: “El temps és el millor autor. Sempre troba un final perfecte”.