DIA DE LA DONA 2017

València, 8 de març del 2017

Avui i demà se'n parlarà i se n'escriurà molt, del 8 de març. Cada any ens mobilitzem, homes i dones compromes@s i de plenes conviccions en la lluita per la igualtat, per a fer múscul al carrer i mostrar les nostres cares. Les gesticulacions facials, a cada lectura de pancartes o d'escoltar missatges reivindicatius, passen del somriure més alegre a les celles corrugades per la indignació davant d'injustícies i de certs fets. Ningú no nega que en alguns indrets llunyans, la desigualtat va de la mà del maltracte, vomitant de l'interior d'homes la més abjecta de les crueltats, i avalades per una legitimitat esfereïdora.

No obstant, no cal anar-nos-en molt lluny de la terra per descobrir so- latges d'anacro- nisme social i -sobre tot, amb grandíssima pena- d'ignorància i alça- muscles absurds. 

De camí al lloc de la concentració, una colla d'homes i dones, xiquetes i xiquetes, units no sols per amistat o vincles familiars, sinó a més per una solidaritat que ens empeny cada dia (no sols el 8 març) a aquesta lluita incansable i sense concessions, l'autobús de torn ens va mostrar la cara oculta d'una lluna inesperada. Una dona, ignorant de la seua pròpia pertanyença a la seua condició de dona, a la seua pròpia identitat femenina, esclava d'uns pensaments i costums imposats qui sap si pel seu entorn o generació, una dona -deia- va trobar-se en la valentia d'enfrontar-se dialècticament a un grup nombrós i pacífic de persones que exhibien i comentaven les pancartes amb frases ingenioses i de missatge profundament reflexiu. L'alça-muscles habitual d'una part de la població, que tira la tovalla davant de manifestacions o vagues, argumentant la dissortada frase de "això no val per a res", no sols no ens va desmoralitzar, sinó que serveix per a encoratjar més encara el nostre grup, veterà incansable en aquestes lluites. La dona alçamuscles, submergida en la seua tossuderia i ignorància, no va saber fer brollar les seues reflexions quan li vàrem fer una simple observació:  l'autobús el conduïa una dona. Llàstima que eixa valentia absurda que la va fer defendre allò indefendible, no la sabera canalitzar pel vessant escaient.

Mon pare ja està de vacances definitives, però vull recordar la seua transició d'un masclisme igno- rant (fruit d'una educació primitiva, pròpia de la seua generació) a una posada en escena d'igualtat. 
El respecte a ma mare el va tindre sempre, però l'assimilació del repartiment de les comeses de la casa va ser tot un fet. Mamprenent per la simple acció de parar i llevar taula -.influït per la meua constant incitació a la reflexió- va convertir la llar familiar en un exemple de paritat domèstica, tan difícil de trobar als anys 90.

Avui i demà se'n parlarà i se n'escriurà molt del 8 de març. Per això deixe les notícies i les anàlisis més profundes i insondables als professionals de la comunicació i als experts en la matèria. Jo només he posat un granet de sorra a aquest gran repte. I l'he posat com a home, com a ser humà convençut del missatge que vos transmet. Però no d'ara, sinó des de sempre, que jo recorde, com si el meu ADN portara les instruccions genètiques adequades, malgrat els llocs i els temps que m'ha tocat viure.

Enllaços d'interés