Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris REPORTATGE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris REPORTATGE. Mostrar tots els missatges

26 de febrer del 2018

NIT DE LLETRES


Cultura contra barbàrie, 
dignitat contra despotisme

L'autor de l'article, durant la seua intervenció

         En nom de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, us done la benvinguda a la desena edició de la Nit de les Lletres Catalanes, una activitat gastronomicoliterària d’actualitat que, com tots sabeu, va ser idea del malaguanyat Simó Aguilar.
         La Nit de les Lletres Catalanes és un esdeveniment en què els lectors i els autors comparteixen una vetlada amb les darreres novetats de la literatura catalana que es fa al País Valencià. Ja sabeu: la literatura “quilòmetre zero” més actual. Una interessant trobada en què els autors esdevenen al mateix temps protagonistes i espectadors, i en què els espectadors poden conèixer de primera mà, com a lectors, les últimes novetats literàries en la nostra llengua.


         Simó Aguilar, pare de la criatura, activista incansable, organitzava la Nit de les Lletres Catalanes des de l’associació cultural que ell mateix va fundar: el Club A la Nostra Marxa. La primera edició data de l’estiu de 2002, però malauradament Simó ens va dir adéu al febrer de 2006.         
         Després d’aquesta inesperada absència, es van fer dues nits més, l’estiu del 2006 i l’estiu 2007, amb el suport dels membres de l’associació, per a passar, a partir de l’any 2015, a reprendre’s la convocatòria amb l’organització de l’AELC, i amb un nou format i amb noves idees, però amb el mateix esperit i objectiu que l’original.
         De l’organització, com dic, se’n fa càrrec l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, hi col·laboren la llibreria Fan Set, la Societat Coral El Micalet i Acció Cultural del País Valencià, i disposem del patrocini de la Institució de les Lletres Catalanes.
         Hem arribat a la desena edició, deu nits de les Lletres Catalanes, i, com sempre, esperem que siga per a tots nosaltres una nit ben especial. La nostra literatura, i, en concret, la literatura catalana que es fa al País Valencià té, com feia temps que no tenia, una vitalitat extraordinària i, en general, una excel·lent i envejable qualitat. Una qualitat que jo considere homologable a la de qualsevol país del món.
         Per tot això, en un esdeveniment com el nostre, no podem més que, per una banda, celebrar la potencialitat que a hores d’ara presenten les nostres lletres, però, per una altra, denunciar el continu assetjament i persecució que les lletres catalanes estan patint per part de l’Estat espanyol.
         Un assetjament que, com tots sabeu, no és cosa d’ara, sinó que ja és un tema històric. Es tracta d’una persecució patològica, però premeditada, de l’Estat espanyol contra tot allò que considera “diferent”, contra tot allò que, segons ell, atempta contra la seua idea uniformista, excloent i unitarista de l’estat.


         Presos polítics, presos de llibertat d’expressió, censura d’exposicions i de llibres, multes i sancions, persecució de l’educació i de la llengua, amenaces als mitjans no afins… Benvinguts a la Turquia Occidental!
         Una actitud que no és una altra cosa que una mena de “racisme lingüístic i ideològic”, emmarcat dins d’un llarg procés de “genocidi cultural”, que a hores d’ara s’ha accentuat més si cal amb l’aplicació del que ells anomenen el “155”, que no és més, com ja sabeu, que l’eufemisme d’un “estat d’excepció de facto”. Una situació en què se salten les seues pròpies lleis i es carreguen el que quedava de democràcia, si és que encara en quedava.
         Cultura contra barbàrie, dignitat contra despotisme. Des de la Nit de les Lletres Catalanes no podem més que ser festius i, alhora, reivindicatius, i convertir aquesta festa per les lletres en una gran nit de la cultura i la dignitat, en un acte de celebració i “afirmació” de la nostra literatura i la nostra llengua.
         Que sigueu bones i bons i que ho passeu de la millor manera possible en la bona companyia de la taula i de les lletres.

Text llegit en la X Nit de les Lletres Catalanes el 21 de febrer de 2018 
a les sales de la Societat Coral El Micalet de València.
        



27 de novembre del 2017

LA PLAÇA DEL LLIBRE 2017

Micro obert per a visibilitzar 

la nostra literatura


La Plaça del Llibre de València ha arribat a la cinquena edició i és el segon any consecutiu amb ubicació a la plaça de l’Ajuntament de València, al mateix cor del cap i casal. Es tracta de l’aparador amb la concentració més gran de llibres en català de què podem gaudir al País Valencià. Estem d’enhorabona perquè aquest esdeveniment, que enguany es va desenvolupar entre els dies 1 al 5 de novembre, està ja en procés de consolidació, atès que any rere any ha crescut la capacitat i la transcendència de les seues activitats i n’ha portat una rèplica a la ciutat d’Alacant.
La Plaça del Llibre va nàixer l’any 2013 per donar visibilitat a la literatura catalana del País Valencià i consolidar un punt de trobada entre lectors, autors, editors i llibreters a la ciutat de València. El dia 4 de novembre, en un dels escenaris de la mostra, tingué lloc l’activitat “Micro obert”, un dels actes que organitza i coordina l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que consisteix en un petit recital de lectures literàries per part d’alguns dels escriptors i escriptores valencians més destacats del moment. 
Vicent Penya, durant la seua intervenció
Conduït per un membre de la junta directiva de l’associació, l’acte va comptar amb una càlida resposta per part del públic lector i la participació d’una quinzena d’autors, que prèviament havien sol·licitat intervenir-hi. 
Begonya Pozo, Josepa Montagut, Emili Piera, Carme Arnau, Anna Rubio, Joan Baptiste Mollà, Carles Enguix, Manuel Molins, Roser Furió, Albert Toldrà, Encarna Sant-Celoni, Teresa Sanchis Labiós, Josep Antoni Alfons, Cristina Escrivà i Vicent Penya van disposar d’uns tres minuts de temps per recitar algun poema propi o exposar alguna prosa literària d’actualitat.
En la presentació, el conductor de l’acte va destacar que “la literatura catalana del País Valencià gaudeix d’una salut i d’una qualitat indiscutibles, malgrat els mals temps que corren per a la nostra llengua i la nostra terra, en què vivim uns dies que, com en els anys foscos de mal record, tornem a tindre presos polítics, es torna a perseguir la llibertat d’expressió i de manifestació, i tornem a presenciar la vulneració de drets humans.” 
Tot seguit, va continuar afirmant que “l’AELC pretén, amb aquest acte i molts altres que fem al llarg de l’any, donar visibilitat als nostres autors per tal que la literatura catalana feta per valencians siga coneguda pel públic en general i més enllà de les nostres fronteres lingüístiques”.
D’esquerra a dreta: Teresa Sanchis, Anna Rubio, Emili Piera, Begonya Pozo, Josepa Montagut, Encarna Sant-Celoni, Joan B. Mollà, Roser Furió, Maria Carme Arnau, Albert Toldrà, Cristina Escrivà, Manuel Molins, Vicent Penya, Josep A. Alfonso i Carles Enguix. 
Fotografia d’Elionor López

Una ocasió excel·lent perquè el llibre en català escrit per autors valencians siga conegut, al cor de la ciutat de València, per la gran majoria de lectors i lectores, tot i que, tal com va afirmar posteriorment Gemma Pasqual, vicepresidenta de l’AELC al País Valencià, “la fira s’ha fet gran i els autors hem guanyat espai, però encara necessitem més ajuda de les institucions i sobretot més visibilització per part dels mitjans de comunicació”. Així siga.


11 d’abril del 2017

Cementeri de Paterna

EL CEMENTERI DE PATERNA, MOSTRA DE LA BARBÀRIE  D'UNS ASSASSINS


A Paterna cada any se celebra un homenatge als més de 2.000 afusellats pel Dictador i les seues males ombres. Un d'eixos afusellats és oncle meu, per part de pare.  José Ros Lacruz, alcalde de Foios en guerra, va ser assassinat -com tants d'altres- per les seues idees, i llançat a una fossa comuna on ha romàs fins fa ben poc. Han hagut de passar 75 anys perquè des d'una institució pública (el mateix Ajuntament de Foios) li retrera un homenatge a qui en el seu dia va governar el poble, fruit de les urnes i no de les armes (punxeu en l'enllaç per anar al reportatge de l'homenatge).

Làpìda de José Ros Lacruz, assassinat per Franco
per ser alcalde elegit democràticament
El passat diumenge es va fer un acte en homenatge a totes aquestes persones mortes injustament. Atret per l'esmentat acte, i també pel fet que des de fa poc més de cinc anys,  el meu familiar descansa en pau, lluny de l'anonimat, acotxat per una inscripció digna que immortalitza el seu nom, vaig assistir a l'esdeveniment. El dia convidava a un passeig per la zona, assistint a una barreja de persones buscant els seus familiars morts, d'alguns moments d'emoció de fills o filles que assistien amb llàgrimes i planys al record, a l'ambient festiu que malgrat tot es respirava a l'exterior, a converses carregades de dolor i indignació, a esguards de pena i patiment, a banderes comunistes, republicanes, quadribarrades, ... Un reguitzell de colors que a més a més ressaltava les imatges dels més joves, els quals, amb granb quantitat, ajudaven a no caure en l'oblit de la memòria.


Fora del fossar de la tristesa vaig trobar Josep Almudéver, valencià nascut a França, de 98 anys, lluitador inesgotable contra Franco, primer en guerra i després en la Dictadura. Aguantant-se perfectament dret davant d'un micròfon, va encoratjar els i les assistents a no caure en el parany de la dreta, i fer que el passat s'oblide. "Recuperar la memòria no és sinònim de revenja, sinó de conèixer la història amb tots els seus detalls, perquè no es repetisca", va dir. 
Criat a Marsella, empresonat a València, casat a Alcàsser, i finalment fugit a França -on s'instal·la definitivament - no sols parla  castellà i francés, sinó que es desenvolupa perfectament en la nostra llengua, presentant-nos un accent natural que empobreix certa part dels immigrants espanyols al País Valencià quan et diuen que no t'entenen.  
Almudéver aprofita la seua visita al País Valencià per anar pels Institus de Secundària i fer xerrades històriques i contar la seua experiència personal i visió dels esdeveniments.

D'esquerra a dreta, Queco Hernàndez (investigador de vestuari militar),
Toni Mercader (autor de l'article) i Josep Almudéver

Ja sabem que quan la història la conten els vencedors, les tergiversacions conclouen en una gran mentida, en una narració dels fets molt allunyada de la veritat. Jo sóc de la generació dels 60, de quan en els llibres d'història et contaven que Garcia Lorca -per exemple- va ser un poeta andalús... i que va morir molt jove. Innegablement que va morir, però faltava el matís més important: assassinat per  Franco i pels seus despiatats subordinats, inventant-se unes lleis i una justícia que els permetera entrar en un cel fabricat a mida per un poder eclesiàstic que li feia costat.

Costa molt cercar la serenor fugint de la revenja, i l'única cosa que desitges és que descansen tots i totes en pau. Però si el cor es relaxa admetent que els fets ja han passat i que cal recordar-los en calma i harmonia perquè no tornen a passar, d'altra banda es rebota cavalcant en uns batecs de ràbia i fúria quan el dia a dia et mostra que els hereus d'eixos fets cruels i salvatges encara defensen públicament aquelles injustícies sota la permissivitat d'uns governants que s'emparen en les ambigüitats de les lleis.

Sé d'un partit polític que encara no ha condemnat el franquisme. I segueix omplint les urnes amb els seus vots. El partit en qüestió tal vegada no tinga la culpa. Al cap i a la fi, estan en el poder per la quantitat de votants que té. Convide a eixos i eixes votants a passejar-se un dia pel cementeri de Paterna. 

Gustosament, faré de guia.



Fotos:  EUPV (Alboraia)
           i Sergi Moyano (Carcaixent)

3 d’abril del 2017

TROBADES 2017

TROBADES 2017

Albalat dels Sorells (l'Horta Nord)



Fa uns mesos vaig publicar a LA VEU un article on feia referència a l'estratègia lingüística del PP al País Valencià. (Podeu punxar en aquest enllaç per llegir-la). Aquesta estratègia -no cal dir que de difícil desmostrabilitat però no gens lluny de la probabilitat- em venia al meu raonament a conseqüència de l'incident que unes nebodes meues havien tingut amb diferents professores de l'ESO. La capacitació per a l'ensenyament de valencià que durant els 20 anys el PP ha facilitat - en forma de títol- a una indeterminada quantitat de docents, ha posat en perill la normalització lingüística. Persones sense sensibilitat de país, professionals de l'ensenyament sense cap interés per la llengua, col·locades al front dels nostres fills i filles, lliberen el meu espant com a pare i com a valencià, tot imaginant el dia a dia ensenyant qui sap què i qui sap com. I no parle de suposicions, sinó de fets contrastats i relatats per -en aquest cas- les pròpies alumnes. Tots aquests fets retarden el procés lògic i natural de recuperació. 

Açò ja dura massa. Exercicis de força i d'unió com les Trobades, ja 30 anys al carrer, no avancen a la suficient velocitat. Ahir, a Albalat dels Sorells, -com no podia ser menys -vaig gaudir en valencià, entre família i amics, submergit en una massa de gent somrient, enllaçats per i amb una complicitat il·lusionant. Aprofites l'avinentesa per ser fidel a la paraula: trobades. Et trobes gent que no veies fa temps, et trobes capbussat en un llac d'esperança, contribuint amb la teua cervesa i la xerrada a una diada amical i fraternal que contrasta amb el fanatisme irracional dels qui -políticament- ens posen travades. Són Les Trobades front a Les Travades. És la tolerància contra la instransigència. És la transparència contra la opacitat.

Vicent Penya (a l'esquerra)
i Toni Mercader (l'autor de l'article)
Tanmateix, i per obrir les finestres i cercar en l'horitzó un alè de positivisme, diré que l'esdeveniment anual d'ahir a Albalat dels Sorells, uneix una gentada compromesa, agombolant un ostensible grau d'intel·lectualitat esperançadora. En el meu cas particular, la trobada d'antics amistats va vore's decorada per la presència d'un amic escriptor, d'un amic sens pèls en la llengua:  Vicent Penya. Al setembre de l'any passat, vàrem encetar aquest bloc, amb el propòsit de ser un granet més de la sorra que dibuixa el nostre País, contribuint de manera literària i informativa a invitar -amb els nostres textos- a la reflexió i a la solidaritat. 

Aquesta petita crònica de les Trobades del 2017, edició d'Albalat dels Sorells, és un pas més per a la lenta normalització. I la meua invitació a escriure, n'és un altre. No li tingueu por al paper en blanc; sols respecte. Conec molta gent que llegeix molt en valencià, però que fa moltes errades ortogràfiques. Per tant, un full escrit ajuda més a la recuperació que tres llegits. Animeu-vos. 

Joan Fuster va escriure una vegada "escriure per a mi és examinar-me la consciència". Potser escrivint, trobem respostes. Jo n'he trobat moltes. Potser tu?

Potser sí.


30 de març del 2017

VISITA A LA CASA/ MUSEU JOAN FUSTER

Visita a la Casa/Museu JOAN FUSTER


M'estrene com a cronista i col·laborador d'aquest blog, resumint una experiència turística i cultural molt encoratjadora i recomanable. Fa uns dies vaig submergir-me pel centre urbà de Sueca, cercant amb curiositat i ànsies d'excel·lència intel·lectual la casa on va viure l'assagista més important del País Valencià: Joan Fuster.


L'autor del reportatge, a la porta de la Casa/Museu JOAN FUSTER

Les cases nº 8 i 10 del carrer Sant Josep formen l'Espai Joan Fuster.
La nº 8 "casa de Pascual Fos ", d'estil modernista, és l'entrada, recepció i consigna; la nº 10, de façana neogòtica, és la casa de Joan Fuster, on està el museu. 
A l'exposició hi ha tres àmbits temàtics: 
1r Vida: correspondéncia i documents personals. 
2n : Obra: llibres publicats per Fuster, revistes que dirigí, col.laboracions, pròlegs que escriví, etc. 
3r: Treball: documents relacionats amb l'activitat periodística, literària, etc.

S'han distribuït per tot l'espai pintures, dibuixos, fotos, escultures, etc, (Tàpies, Genovés, Renau,etc.) que foren donacions i regals d'amics i admiradors. 
Per als seguidors del gran assagista, de visita obligada.


Després de veure la Casa-Museu, anàrem a donar un tomb pels carrers de Sueca. Molt interessant l'Ateneu Suecà, modernista. 

















També interessant l'Asil d'Ancians del mateix estil. 











Les cases d'Ignacia Cardona, dissenyades per l'arquitecte Bonaventura Ferrando el 1913 per a gent treballadora emigrant. 
















Sorprenent fou el descobriment de la fàbrica-museu del xocolate "Comes", al mateix carrer Sant Josep, on poguérem tastar el deliciós xocolate i assabentar-nos de tot el procés de fabricació, a més de veure el museu d'articles antics relacionats amb l'elaboració del xocolate.














L'autor de la crònica, a la Muntanyeta dels Sants

Ja fora del casc urbà, anàrem a la Muntanyeta dels Sants, des d'on es poden contemplar unes magnífiques vistes dels arrossars suecans.










Per a finalitzar i completar el matí, buscàrem un restaurant on ens feren un exel.lent arròs melós, i tothom content.















Vos animem a anar-hi.




9 de març del 2017

DIA DE LA DONA 2017

València, 8 de març del 2017


Avui i demà se'n parlarà i se n'escriurà molt, del 8 de març. Cada any ens mobilitzem, homes i dones compromes@s i de plenes conviccions en la lluita per la igualtat, per a fer múscul al carrer i mostrar les nostres cares. Les gesticulacions facials, a cada lectura de pancartes o d'escoltar missatges reivindicatius, passen del somriure més alegre a les celles corrugades per la indignació davant d'injustícies i de certs fets. Ningú no nega que en alguns indrets llunyans, la desigualtat va de la mà del maltracte, vomitant de l'interior d'homes la més abjecta de les crueltats, i avalades per una legitimitat esfereïdora.

No obstant, no cal anar-nos-en molt lluny de la terra per descobrir so- latges d'anacro- nisme social i -sobre tot, amb grandíssima pena- d'ignorància i alça- muscles absurds. 

De camí al lloc de la concentració, una colla d'homes i dones, xiquetes i xiquetes, units no sols per amistat o vincles familiars, sinó a més per una solidaritat que ens empeny cada dia (no sols el 8 març) a aquesta lluita incansable i sense concessions, l'autobús de torn ens va mostrar la cara oculta d'una lluna inesperada. Una dona, ignorant de la seua pròpia pertanyença a la seua condició de dona, a la seua pròpia identitat femenina, esclava d'uns pensaments i costums imposats qui sap si pel seu entorn o generació, una dona -deia- va trobar-se en la valentia d'enfrontar-se dialècticament a un grup nombrós i pacífic de persones que exhibien i comentaven les pancartes amb frases ingenioses i de missatge profundament reflexiu. L'alça-muscles habitual d'una part de la població, que tira la tovalla davant de manifestacions o vagues, argumentant la dissortada frase de "això no val per a res", no sols no ens va desmoralitzar, sinó que serveix per a encoratjar més encara el nostre grup, veterà incansable en aquestes lluites. La dona alçamuscles, submergida en la seua tossuderia i ignorància, no va saber fer brollar les seues reflexions quan li vàrem fer una simple observació:  l'autobús el conduïa una dona. Llàstima que eixa valentia absurda que la va fer defendre allò indefendible, no la sabera canalitzar pel vessant escaient.



Mon pare ja està de vacances definitives, però vull recordar la seua transició d'un masclisme igno- rant (fruit d'una educació primitiva, pròpia de la seua generació) a una posada en escena d'igualtat. 
El respecte a ma mare el va tindre sempre, però l'assimilació del repartiment de les comeses de la casa va ser tot un fet. Mamprenent per la simple acció de parar i llevar taula -.influït per la meua constant incitació a la reflexió- va convertir la llar familiar en un exemple de paritat domèstica, tan difícil de trobar als anys 90.

Avui i demà se'n parlarà i se n'escriurà molt del 8 de març. Per això deixe les notícies i les anàlisis més profundes i insondables als professionals de la comunicació i als experts en la matèria. Jo només he posat un granet de sorra a aquest gran repte. I l'he posat com a home, com a ser humà convençut del missatge que vos transmet. Però no d'ara, sinó des de sempre, que jo recorde, com si el meu ADN portara les instruccions genètiques adequades, malgrat els llocs i els temps que m'ha tocat viure.

Enllaços d'interés












27 de febrer del 2017

RECONEIXEMENT A ISABEL-CLARA SIMÓ

Llegir els seus llibres, el millor homenatge

Isabel-Clara Simó rep el reconeixement del món cultural valencià


La redacció de SENS PÈLS A LA LLENGUA va assistir divendres 24 de febrer al sentit i calorós homenatge a Isabel-Clara Simó a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Amb aquest acte, Acció Cultural del País Valencià i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana volien celebrar la recent concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptora alcoiana, de “reconeguda trajectòria i compromís públic amb la llengua, la cultura i el país”. 
Isabel-Clara Simó va nàixer a Alcoi el 1943. Periodista i política, autora d’una obra prolífica, se la considera una de les escriptores més importants de la literatura catalana actual. Ha rebut nombrosos premis i al 1999 se li va concedir la Creu de Sant Jordi per la seua trajectòria literària. 


D'esquerra a dreta: Vicent Berenguer, Mari Carme Arnau, Ramon Guillem, Josep Guia, 
Manuel Molins, Vicent Penya, Isabel-Clara Simó, Núria Cadenes, Joan Francesc Mira, 
Gemma Pasqual, Carles Cortés, Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner.
L’acte va estar conduït per l’escriptora Núria Cadenes i, entre el públic assistent —un centenar de persones—, es va comptar amb la presència dels editors Eliseu Climent i Josep Gregori, del president de les Corts Valencianes Enric Morera, del pintor Antoni Miró, del músic Vicent Torrent, del cineasta Ventura Pons, del secretari d’ACPV Toni Gisbert, del sociolingüista Ferran Suay, dels professors Juli Peretó i Carles Cortés, dels polítics Josep Guia i Alfons López Tena, dels periodistes Amàlia Garrigós, Vicent Sanchis i Alfons Llorenç, i dels escriptors Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Ramon Guillem, Esperança Camps, Vicent Penya, Manuel Molins, Mari Carme Arnau, Vicent Berenguer, Juli Alandes i Mercè Claramunt, entre altres.

Després de les paraules de felicitació de Gemma Pasqual, vicepresidenta de l’AELC i d’ACPV, es projectà un audiovisual sobre l’homenatjada, que va estar arredonit amb un suculent sopar. L’altre Premi d’Honor de la sala, Joan Francesc Mira, també tingué uns mots per a l’autora, i reblà el clau amb la frase: “El millor homenatge que li podem fer a Isabel és llegir els seus llibres”. L’acte va cloure amb l’actuació del cantautor Miquel Gil i amb un brindis amb cava de la terra per part de tots els assistents. Una nit plena d’emocions, sentiments i paraules de lluita i d’afecte en un merescut reconeixement a una de les escriptores valencianes més imprescindibles. 



 Fotos: Jesús Prats


15 de febrer del 2017

EL VERÍ DEL TEATRE



     L'any 1981 va caure en les meues mans un exemplar d'EL VERÍ DEL TEATRE, de Rodolf Sirera. Jo era molt jove, i en aquell moment m'apassionava aquell món . Imaginava la màgia de l'escenari, interpretant els més diversos papers, acompanyat  per gent amb les mateixes inquietuds que jo. M'ho havia passat molt bé mesos abans representant un fragment d'una obra de teatre de Woody Allen. A l'igual que en l'obra de Sirera, eixien sols dos personatges, la càrrega de text dels quals era evident. Però alguna cosa em deia que no seria igual.

De tornada cap al meu poble, en el sorollós trenet que eixia de l'antiga estació del Pont de Fusta de València, vaig devorar el text àvidament, fins al punt que pràciticament vaig acabar de llegir tota l'obra en arribar a la meua destinació. Una doble sensació dificil d'explicar em va envair durant algun temps. D'una banda, em vaig traure el barret davant aquell prodigi literari, tan sofisticat i alhora tan senzill, captivant la meua ànima lectora de principi a fi, com qui es delecta amb  el sabor de l'àpat més saborós que hagués tastat mai. I d'altra banda, vaig obrir els ulls davant la inimaginable dificultat interpretativa.

A l'interior del llibre, a més, s'explicava que l'any 1978 l'obra havia estat enregistrada per a TVE a Catalunya (encara no existia TV3), i un dels protagonistes era el nostre benvolgut i enyorat Ovidi Montllor. Una obra escrita per un valencià i interpretata a Barcelona per un altre valencià. Un munt de satisfaccions estimulants per a la unitat de la llengua, tan qüestionada en aquells anys pel blaverisme més intransigent.


      
   
Però el plaer absolut va ser quan anit -més de trenta anys després- vaig ser testimoni  del directe més absolut. Al Teatre Micalet de València, en una preestrena íntima i càlida, mig centenar de persones vàrem assistir a la posada en escena de l'obra. Aquesta vegada els personatges eren dues dones, dues actrius, dos monstres de la interpretació, les quals -amb aquesta prova de foc- varen dignificar llur professió.

Amb un escenari original (un cercle amb dos nivells, simulant l'interior d'un circ romà, molt escaient per a l'evolució de les reaccions de cada personatge- i una senzillesa d'escenari que no per això deslluïa l'acte, arrodonien un decorat vestit per a l'ocasió. M'havia rellegit l'obra uns dies abans, i curiosament tenia el text molt fresc a la memòria. I vaig assaborir cada línia, anticipant-me a l'evolució dels fets. Entenc que qui no coneixia l'obra, la sorpresa dels esdeveniments pot fer més atractiva la representació. En el meu cas, però, no vaig trobar a faltar aquesta exquisidesa pròpia de les intrigues més enrevessades, i vaig gaudir de prinicipi a fi.

Un excel·lent per a les actrius Pilar Almeria i Cristina Garcia, per al director Joan Peris, i per descomptat un molt que complet excel·lent i brillant a Rodolf Sirera, el qual va comprovar ahir que -malgrat el pas des anys- aquesta obra ja està immersa en les autopistes de les gran creacions literàries de tots els temps en la nostra llengua.



10 de febrer del 2017

Poesia adherida a la memòria

Poesia adherida a la memòria


"Després vingué la música" 

CD antològic del poeta Manel Alonso



No cal dir que la paraula escrita té la força del misteri i alhora de la concreció, l’encís de l’ambigüitat i, al mateix temps, el poder de la precisió. Sense cap mena de dubte, la poesia és per a ser llegida, però sobretot per a ser recitada i, en última instància, per a ser cantada. 
Això em ve al cap després de tornar a escoltar l’últim treball en format de CD d’un dels escriptors més singulars i polifacètics de la comarca de l’Horta Nord: Després vingué la música, una antologia de poemes musicats de Manel Alonso.
En la nostra cultura hem comptat i comptem amb grans rapsodes que han donat a conèixer amb les seues veus i les seues interpretacions el bo i millor de molts dels nostres poetes. De seguida ens ve a la memòria el nom d’Ovidi Montllor i, entre tota la producció del cantant d’Alcoi, el seu treball magistral Coral romput, doble LP en què recitava l’obra homònima de Vicent Andrés Estellés. 
A hores d’ara disposem d’altres bons recitadors que donen a conèixer per tots els racons de la nostra geografia la poètica més recent, com ara Joan Femenia, Francesc Anyó, Sterxu Villanueva, Vicent Camps, Roser Furió, Josep Pedrals, Manel Arcos..., i d’alguns grups poètics que s’hi dediquen: Oh Foll Amor, Argila de l’Aire... 
Però quan la poesia pren volada i se’ns queda agradablement adherida a la memòria és, per descomptat, quan ha estat cantada. En aquest aspecte, no cal dir que la nòmina de músics, cantants, cantautors i grups musicals que s’han dedicat a cantar els versos dels nostres poetes ha sigut, a hores d’ara i al llarg del temps, força extensa i important. 




Molts de nosaltres hem arribat a l’obra de poetes com Ausiàs March o Anselm Turmeda, Salvador Espriu o Pere Quart, gràcies a les versions cantades per Raimon; Miquel Martí i Pol, gràcies a Lluís Llach; Vicent Andrés Estellés gràcies a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz, Carraixet, etc.
La veritat és que no acabarà mai de sorprendre’m la vitalitat que, malgrat tot, encara manté el nostre país. És cert que hem rebut colps molt forts per totes bandes, en contra de la nostra llengua i la nostra cultura, però també és veritat que el País Valencià i la resta de Països Catalans s’han mantingut, a pesar de tot, “rabiosament” fidels a les seues arrels. A casa nostra comptem amb associacions com la Federació Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, El Tempir, El Bassot, El Pont, etc., i també persones que de manera individual han treballat incansablement per la terra i per la llengua, que han mantingut la flama d’aquesta vitalitat. I Manel Alonso és un clar exponent de tot açò que parle. 
L’infatigable escriptor puçolenc, com a poeta apassionat que és, ha volgut que els seus poemes, o almenys un tast antològic de la seua obra poètica, se’ns quedaren adherits a la memòria en forma de cançons. I ho ha aconseguit amb escreix. 
Manel Alonso ens ha oferit en aquesta ocasió un treball peculiar, elegant i impagable. Es tracta d’un doble CD en què més de vint cantants d’arreu del país han donat forma a una antologia de poemes musicats de l’escriptor de Puçol. Pel que fa a les lletres, podem trobar-hi un recull que és una mostra ben representativa del conjunt de la seua obra poètica. Títols com “Conte de la Ibèria Oriental”, “Festejaren la sort”, “De vegades”, “Diürn amb harmònica”, “Dona”, “Cavallers, ara va de bo”, “Sol per la serra Calderona” o “Crides a tota veu el meu nom” ens donen una idea molt encertada i fidel de la seua trajectòria poètica. 


Manel Alonso (a la dreta)
 amb Vicent Penya (l'autor de l'article)


Però el treball no acaba només amb això. Amb aquest doble CD, Manel Alonso, com a gran entusiasta de la música en català, ha aconseguit aplegar en un projecte únic un conjunt important de cantautors i músics d’arreu de les nostres comarques que, amb tota la seua heterogeneïtat, es dediquen a la cançó en la nostra llengua. En Després vingué la música podem escoltar des del cant d’estil fins al hard rock més cridaner, passant, òbviament, pel pop, el folk i el blus. 
Vull destacar la peça “Dona”, un crit en contra de la violència de gènere, composta i interpretada superbament per Carles Pastor, i que compta a més amb la col·laboració de Miquel Gil. (Per cert, de Carles Pastor trobarem en la seua discografia el CD Els ulls de Bob, un excel·lent treball en què musica onze poetes valencians actuals.) I la inflexió modelada d’un artista ascendent com és Andreu Valor, que ens canta “Conte de la Ibèria Oriental”, un poema reflexiu sobre l’actualitat política i social. 
Però també trobarem títols com “Gemegava el teu nom”, compost pel cantant i pintor de Rafelbunyol Garri Campanillo, “Diürn amb harmònica”, de Doctor Dropo, “Fluid sonors” de Carles Enguix, o “Un dia tornaràs” de Rafael Estrada. 
El disseny del CD, elegant i modern, agradable i estèticament impecable, ha anat a càrrec de Xavier Alcàsser. I les paraules introductòries del treball són obra del professor Josep Vicent Frechina. Un pròleg excel·lent d’una qualitat extraordinària. 
En definitiva, un projecte d’un escriptor laboriós i incombustible com Manel Alonso que ens sorprèn pel seu bon gust i per la seua versatilitat estètica. No us el podeu perdre.