EL VERÍ DEL TEATRE

     L'any 1981 va caure en les meues mans un exemplar d'EL VERÍ DEL TEATRE, de Rodolf Sirera. Jo era molt jove, i en aquell moment m'apassionava aquell món . Imaginava la màgia de l'escenari, interpretant els més diversos papers, acompanyat  per gent amb les mateixes inquietuds que jo. M'ho havia passat molt bé mesos abans representant un fragment d'una obra de teatre de Woody Allen. A l'igual que en l'obra de Sirera, eixien sols dos personatges, la càrrega de text dels quals era evident. Però alguna cosa em deia que no seria igual.

De tornada cap al meu poble, en el sorollós trenet que eixia de l'antiga estació del Pont de Fusta de València, vaig devorar el text àvidament, fins al punt que pràciticament vaig acabar de llegir tota l'obra en arribar a la meua destinació. Una doble sensació dificil d'explicar em va envair durant algun temps. D'una banda, em vaig traure el barret davant aquell prodigi literari, tan sofisticat i alhora tan senzill, captivant la meua ànima lectora de principi a fi, com qui es delecta amb  el sabor de l'àpat més saborós que hagués tastat mai. I d'altra banda, vaig obrir els ulls davant la inimaginable dificultat interpretativa.

A l'interior del llibre, a més, s'explicava que l'any 1978 l'obra havia estat enregistrada per a TVE a Catalunya (encara no existia TV3), i un dels protagonistes era el nostre benvolgut i enyorat Ovidi Montllor. Una obra escrita per un valencià i interpretata a Barcelona per un altre valencià. Un munt de satisfaccions estimulants per a la unitat de la llengua, tan qüestionada en aquells anys pel blaverisme més intransigent.

      

   

Però el plaer absolut va ser quan anit -més de trenta anys després- vaig ser testimoni  del directe més absolut. Al Teatre Micalet de València, en una preestrena íntima i càlida, mig centenar de persones vàrem assistir a la posada en escena de l'obra. Aquesta vegada els personatges eren dues dones, dues actrius, dos monstres de la interpretació, les quals -amb aquesta prova de foc- varen dignificar llur professió.

Amb un escenari original (un cercle amb dos nivells, simulant l'interior d'un circ romà, molt escaient per a l'evolució de les reaccions de cada personatge- i una senzillesa d'escenari que no per això deslluïa l'acte, arrodonien un decorat vestit per a l'ocasió. M'havia rellegit l'obra uns dies abans, i curiosament tenia el text molt fresc a la memòria. I vaig assaborir cada línia, anticipant-me a l'evolució dels fets. Entenc que qui no coneixia l'obra, la sorpresa dels esdeveniments pot fer més atractiva la representació. En el meu cas, però, no vaig trobar a faltar aquesta exquisidesa pròpia de les intrigues més enrevessades, i vaig gaudir de prinicipi a fi.

Un excel·lent per a les actrius Pilar Almeria i Cristina Garcia, per al director Joan Peris, i per descomptat un molt que complet excel·lent i brillant a Rodolf Sirera, el qual va comprovar ahir que -malgrat el pas des anys- aquesta obra ja està immersa en les autopistes de les gran creacions literàries de tots els temps en la nostra llengua.