SENS PÈLS A LA LLENGUA

CANTEM VALENCIÀ,

però parlem en castellà

Bé, podeu dir-me radical que ho admetré. Si radical és estimar la llengua i tindre un concepte de la normalització que no passa per obligar a parlar en valencià a ningú però que em sorprenen certes coses com la que vos contaré, alehores redefinirem als diccionaris el significat de la paraula. O tal vegada no.

Ja ha passat més d'una setmana dels dos concerts al Principal, els de CANTEM VALENCIÀ. Com que aquest blog no està fet amb professionals de la informació, sovint la notícia perd actualitat. No obstant, juraria que aquesta no n' ha perdut pas.

Vaig tindre el privilegi d'assitir a un assaig general, el dia abans de la primera actuació. Entenc que hi havia tècnics que s'expressen millor en una altra llengua, i més si estan envoltats d'artilugis dels quals costa suor trobar la traducció, i que en els moment d'estrés pre-estrena, la fluïdesa verbal és imprescindible per frenar l'avanç inexorable dels minuts. Però -i em mossegue amb ràbia la llengua per no dir noms- em costava creure escoltar un mite de la Nova Cançó i de l'espectacle, defensor en el seu quefer artístic des de fa moltes dècades de la llengua (i el que això comporta) i de la cultura (i del que això comporta) expressant-se en castellà (legítimament però contradictòria) en els preparatius i els assajos, donant ordres ací i allà, envoltat de l'exèrcit que prepararia els dos recitals.

Bé, podeu tornar a dir-me radical que ho admetré. Però a mi em semblava imaginar un líder d'alguna associació ecologista, exposant ací i enllà, en públic i en privat, les accions i solucions per un món més net i sa.... i trobar-me'l a la nit, abocant totes les deixalles particulars sense fer la selecció adequada per al reciclatge. O imaginava la científica mundialment coneguda per la seua defensa en contra del tabac, reccorrent ciutats i països, immersa en conferències i xerrades, i després buscant desesperadament en la tauleta de nit una cigarreta per encendre-la tremolosament abans d'obrir els ulls en l'alba d'un dia qualsevol.

Bé, ja m'heu dit prou vegades radical, i ho he assumit. Com en tot, és una opinió, i des d'aquest humil blog moltes vegades ens queixem i critiquem, sense que això puga trascendir a qui corresponga. O tal vegada sí.

D'altra banda, no tenim cap expert per fer una crítica musical sobre l'espectacle dels passats dies 6 i 7 d’octubre al Teatre Principal de València. Això sí,  d'altres criteris sí que en tenim afortunadament. I podríem començar per allò de "no hi eren tots els que són". Evidentment això seria impossibe en un show de dues hores. Però sí que em permetré -intentant no guaitar el cap des de la bassa de l'objectivitat- unes quantes suggerències. Qui sap si algú o alguna en podria prendre nota.

La meua edat es tradueix en un bon grapat d'anys assistint i escoltant música en valencià. En som molts (i moltes) que sovint cometem  l'error de prioritzar per sobre la qualitat musical altres conceptes o sensacions com per exemple que les cançons siguen en la nostra llengua i que el missatge porte un rerefons subtil i intel·ligent. Hem patit tants anys de censura i de giraesquena institucional i als mitjans que la Nova Cançó s'havia convertit en pa per a famolencs. I no sabíem vore sovint  només que el pa, i ens oblidàvem de multitud d'exquisideses musicals que anaven en el mateix fardell. Som terra d'artistes. I tant se val que dijous i divendres vàrem assistir a una barreja de cançons antigues, algunes convertides en himnes, altres de recents creacions que auguren no sols bell futur sinó consolidació de grups que estan molts anys en els escenaris.

I anem per parts. AL TALL ja s'havia retirat, però entenem que s'havia d'aprofitar el lloc i el moment. De fet, no sols varen obsequiar-nos amb dues cançons emblemàtiques (CANT DE MAULETS i TIO CANYA), sinó que a més Vicent Torrent pel seu compte (cantant COLOMA BRUNA en companyia d'Aitana Ferrer) i Manolo Miralles amb el seu nou grup MUSICANTS, varen ser les veus més presencials de l'acte.

El que no entenem -i reitere l'intent del meu punt d'objectivitat- és com CARRAIXET, amb més de 45 anys cantant en valencià, el grup que duu més temps als escenaris en actiu ininterrompudament de tots els Països Catalans, és reduït a la mínima expressió, executant magistralment la millor cançó de l'espectacle (MARIA, mig en francés-mig en valencià) però d'altra banda minimitzant el seu potencial tot arraconant les quatre germanes cap a uns lerés inacabables de reforç en una cançó del singular APA.  Supose, que no va ser una infravaloració del grup, però sí una infrautilització absoluta i equivocada. I més si tenim en compte la tercera generació (ELS PABORDETS), presents també a l'espectacle. A l'igual que els himnes que hem comentat abans, CARRAIXET també compta amb una cançó  "himne" de la qual s'ha fet una vídeoclip espectacular aprofitant la manifestació del 25 d'abril del 2014 (LES PARRANDES). 

No és qüestió de desmeréixer cap actuació ni cantant. Pel que fa a l’estructura de l’espectacle, la meua crítica és com la d’aquell que no para de remugar en un partit de futbol, donant ordres i suggerint jugades fins que el pare d'algun jugador es gira i li amolla el merescut "Baixa i juga tu, home, que ho faràs millor". L'espectacle em sembla que no va decebre ningú perquè va estar ben combinat entre les cançons i els vídeos, amb un Ovidi Montllor que semblava estar en directe quan la projecció impactava sobre la ballarina (Elena Lerma).

I seguim anant per parts. Com he dit abans, no tenim crítics musicals entre nosaltres, però sí sabem apreciar la qualitat d'un Rafel Arnal que va a més, una Aitana Ferrer excel·lent i una resta de participants (en solitari o en grups irregulars) que varen ser aplaudits amb més o menys força segons les edats o gustos musicals del públic.

No obstant, com que insistisc en la meua manca d'especialitat com a crític musical, i tenint en compte que al cap i a la fi varen ser unes nits molt especials, les companyes i companys de SENSPÈLS vam arreplegar algunes opinions de públic divers a l'eixida de l'espectacle, al vestíbul, on tots i totes les participants ens varen obsequiar amb la seua presència per poder intercanviar opinions i plasmar en alguna foto el record que més d'algú deu haver estat perseguint durant molts anys.

Aquesta és una selecció de les respostes d'espectadors i espectadores. Només se'ls va fer una pregunta: "Què t'ha semblat l'espectacle?"

FRANCESC, 44 anys, L'Horta Sud

"Jo m'he emocionat en moltes cançons, ho reconec.... Algunes ja estan passades de moda, dic jo que la gent jove no les sentirà, però jo de vegades em pose el CANT DE MAULETS a tota castanya en el cotxe i flipe, com si tinguera 20 anys" (I RIU)

MARTA, 29 anys, València

"Els meus pares sempre m'han portat de xicoteta a concerts, i moltes cançons les coneixia, encara que ja feia temps que no les escoltava. He sigut molt fan d'OBRINT PAS i m'ha entristist molt que no estiguen (sí, ja sé qua han plegat). Bé, sempre ens quedarà LA GOSSA SORDA!"

VIRGÍNIA, 57 anys, La Ribera

"A mi m'agraden tots, xe. He viscut uns temps on fins i tot et pegaven en l'escola quan parlaves en valencià. Les noves generacions no saben el que és això. Per tant, vore aquest espectacle que és un passet més en defensa de la nostra llengua, doncs m'ha agradat molt, sí senyor..."

JOAN JOSEP, 50 anys, Camp de Túria

"Jo estic molt enfadat amb Lluís Miquel. Sí, si, i publica-ho, eh? (ES DIRIGEIX A L'ENTREVISTADORA) Per favor. Sí, perquè després d'utilitzar Paco Muñoz per al vídeo, en la cançó del ROMANÇ DEL PENYAL, mira que no fer cap comentari.... I el tenia allí, en les butaques, en directe.... M'ha semblat que el Lluismi no ha estat a l'altura. Espere que si l'espectacle el repeteixen en algun altre lloc, que canvie algunes cosetes, no?"

SÒNIA, 16 anys, L'Horta Nord

"Jo estic molt ben informada gràcies a Internet i als meus pares, que tenen molta discografia en català. En general m'ha semblat tot molt bé. No sé què dir-te. La música sempre ajudarà a recuperar la llengua, no? Al meu col·legi les professores i professors fan faltes d'ortografia en valencià; la majoria no són gent que tinga vocació, ho fan i au.... No els he vist per ací, saps?"

REMEI, 72 anys, Camp de Túria

"Estic emocionada perquè no sé si tornaré a vore i a sentir coses com aquestes"

I quan va dir "sentir" vaig trobar en els seus ulls que no volia dir " escoltar" sinó tres universos més enllà.

- Segur que sí! -li vaig respondre-

Sempre em quedaré amb el dubte de si m'ho va dir per un hipotètic mal estat de la seua salut, o per un pessimisme conseqüència dels més dolents auguris que ens porta la política actual, amb les gavines convertides en voltors, emportant-se els diners a cabassos i sobrevolant la nostra terra, la nostra llengua i els nostres somnis.