11 d’octubre de 2016

PROFETES EN TERRA PRÒPIA

Profetes en terra pròpia


Hem hagut d'esperar molts anys perquè CARRAIXET rebera el reconeixement cultural que li pertoca.  Tavernes Blanques, el  poble del fundador Lleonard Giner, el poble on les components actuals del grup, on han viscut, han anat a escola, han jugat, han rigut, han plorat... Tavernes Blanques, el poble on han dissenyat les seues vides amb llurs parelles actuals, amb fillls i filles que ja auguren la tercera generació musical. Tavernes Blanques, el poble on darrerament ha governat un partit de dretes durant  12 anys sempre de cul a part del seu patrimoni cultural.
Estem lluitant durant molt de temps per la normalització lingüística, que no arriba mai a estar plena. I ens oblidem sovint de la normalització cultural de què és amo i senyor aquest partit farcit d'una estratègia perfecta per arraconar i condemnar a l'ostracisme més injust tot allò que li pot furtar vots.



CARRAIXET porta 45 anys cantant en els escenaris, resistint el giraesquena oficial però creuant-se a diari amb regidors i regidores, refrescant la memòria d'aquests antisistema culturals a cada notícia d'actuacions o de naixement d'un nou disc. Aquests i aquestes que miren cap a un altre costat quan la mort intenta desmoralitzar el conjunt  -que és la família- o la família -que és el conjunt-. I ni així. Ni refregant pels nassos el taüt injust, envoltat de planys i notes, de dolor i de solidaritat, de clam popular per la marxa d'un company, d'un amic, d'un home bo. Ni així. Els ulls cecs al sol de la cultura, però oberts al sol de la de la cultureta. Els oïts sords a les melodies en la llengua del país, però atents a les traques més trivials de veïns exaltats per triomfs esportius.



Algú és va inventar el refrany de "Més val tard que mai", i també el de "ser mal parit qui no és agraït". No sé si és exactament així. No obstant, el passat 9 d'octubre del 2016, per fi CARRAIXET va rebre el reconexement que es mereixia. En l'acte institucional que ho adornava, les quatre germanes Giner es van emocionar a l'hora de rebre el guardó. Era un agraiment amb sabor agredolç. El pare, Lleonard, mort fa més d'onze anys, no podia gaudir del moment, un moment que va ser emocionant pels qui tenim sensibilitat (cultural i humana, totes dues valen).  El toc humorístic (si se'm permet l'expressió) va ser assistir a l'acudit d' algun regidor que calcula arribar tard per no haver d'enfrontar-se visualment a una vergonya que el seu subconscient arxiva en el racó de l'espanyolisme més retògrad. Però calcula malament, i arriba a hora.

Les paraules sense actes que els acompanyen no serveixen per a res. CARRAIXET va demostrar que sap estar, perquè el somriure de les quatre germanes, edulcorat amb les llàgrimes d'un moment històric, va fer concloure un acte amb elegància i agraint al consistori actual el fet que per una vegada s'hagués fet justícia i tribut a la memòria. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada