TROBADES 2017

TROBADES 2017

Albalat dels Sorells (l'Horta Nord)

Fa uns mesos vaig publicar a LA VEU un article on feia referència a l'estratègia lingüística del PP al País Valencià. (Podeu punxar en aquest enllaç per llegir-la). Aquesta estratègia -no cal dir que de difícil desmostrabilitat però no gens lluny de la probabilitat- em venia al meu raonament a conseqüència de l'incident que unes nebodes meues havien tingut amb diferents professores de l'ESO. La capacitació per a l'ensenyament de valencià que durant els 20 anys el PP ha facilitat - en forma de títol- a una indeterminada quantitat de docents, ha posat en perill la normalització lingüística. Persones sense sensibilitat de país, professionals de l'ensenyament sense cap interés per la llengua, col·locades al front dels nostres fills i filles, lliberen el meu espant com a pare i com a valencià, tot imaginant el dia a dia ensenyant qui sap què i qui sap com. I no parle de suposicions, sinó de fets contrastats i relatats per -en aquest cas- les pròpies alumnes. Tots aquests fets retarden el procés lògic i natural de recuperació. 

Açò ja dura massa. Exercicis de força i d'unió com les Trobades, ja 30 anys al carrer, no avancen a la suficient velocitat. Ahir, a Albalat dels Sorells, -com no podia ser menys -vaig gaudir en valencià, entre família i amics, submergit en una massa de gent somrient, enllaçats per i amb una complicitat il·lusionant. Aprofites l'avinentesa per ser fidel a la paraula: trobades. Et trobes gent que no veies fa temps, et trobes capbussat en un llac d'esperança, contribuint amb la teua cervesa i la xerrada a una diada amical i fraternal que contrasta amb el fanatisme irracional dels qui -políticament- ens posen travades. Són Les Trobades front a Les Travades. És la tolerància contra la instransigència. És la transparència contra la opacitat.

Vicent Penya (a l'esquerra)
i Toni Mercader (l'autor de l'article)

Tanmateix, i per obrir les finestres i cercar en l'horitzó un alè de positivisme, diré que l'esdeveniment anual d'ahir a Albalat dels Sorells, uneix una gentada compromesa, agombolant un ostensible grau d'intel·lectualitat esperançadora. En el meu cas particular, la trobada d'antics amistats va vore's decorada per la presència d'un amic escriptor, d'un amic sens pèls en la llengua:  Vicent Penya. Al setembre de l'any passat, vàrem encetar aquest bloc, amb el propòsit de ser un granet més de la sorra que dibuixa el nostre País, contribuint de manera literària i informativa a invitar -amb els nostres textos- a la reflexió i a la solidaritat. 

Aquesta petita crònica de les Trobades del 2017, edició d'Albalat dels Sorells, és un pas més per a la lenta normalització. I la meua invitació a escriure, n'és un altre. No li tingueu por al paper en blanc; sols respecte. Conec molta gent que llegeix molt en valencià, però que fa moltes errades ortogràfiques. Per tant, un full escrit ajuda més a la recuperació que tres llegits. Animeu-vos. 

Joan Fuster va escriure una vegada "escriure per a mi és examinar-me la consciència". Potser escrivint, trobem respostes. Jo n'he trobat moltes. Potser tu?

Potser sí.