18 d’abril de 2017

CARLES SALVADOR

Carles Salvador: 

una tasca cultural ingent


Els valencians i valencianes li devem 
bona part de la nostra existència com a tals

S’ha dit que Carles Salvador va fer, en el seu temps, tots els papers de l’auca, com així van fer també molts dels seus col·legues de generació, la Generació Literària de 1930. I no és d’estranyar, ja que en aquella època, tant en l’àmbit lingüístic com literari, i en el camp cultural i polític, estava pràcticament tot per fer. 
Lluís Meseguer va deixar escrit fa uns anys sobre Carles Salvador: “No era un poeta, però va escriure poesia; tampoc no era un lingüista, però va ser un personatge bàsic de la normativa moderna difosa al País Valencià; no era tampoc novel·lista, ni assagista, ni polític, ni periodista, ni sociòleg, ni historiador. En canvi, no es podria entendre cap aspecte de la cultura lingüística i literària valenciana entre els anys vint i els cinquanta del segle XX sense acudir a les dades presents dins l’obra del mestre i escriptor Carles Salvador.”
Com tots sabem, la Renaixença literària va ser més tardana al País Valencià que a Catalunya, i no va tindre l’embranzida ni la implicació lingüística i política que tingué al Principat. 
Per lògica històrica, ens agrade o no, la nostra cultura, la nostra llengua i literatura, a hores d’ara hauria d’haver desaparegut, com així ha succeït amb tantes altres cultures minoritzades que han estat reprimides i prohibides al llarg de la història i arreu del món. Si bé ho mirem, i sense exagerar, la nostra subsistència, la nostra existència cultural i lingüística, són un autèntic miracle europeu i mundial. Tal com vaig sentir dir a Maria Aurèlia Capmany fa uns anys a la Universitat de València: som la cultura més important d’Europa sense estat propi. O sense un estat que la defense, que la protegisca, que la promocione, encara que no siga propi.  
Amb una visió molt perspicaç per a la seua època, Carles Salvador ja avisava, en els anys trenta del segle passat, que calia actuar decididament en la tasca de normalització de l’ús social de la llengua “si no volem (i cite textualment) que la cultura valenciana i el mateix País Valencià desapareguen com a realitats humanística i humana”. 
Si encara avui en dia escrivim en la nostra llengua i tenim una literatura més que digna, li ho devem, en bona mesura, a personatges com Carles Salvador i a molts altres de la seua generació, que en uns temps difícils i arriscats van saber emprendre una tasca ingent com era la promoció i la normalització de la nostra llengua i assentar les bases per a la divulgació i la dignificació de la nostra literatura. 
Comptat i debatut, nosaltres, els escriptors, els lingüistes i els ensenyants valencians som fills o néts de Carles Salvador i dels seus contemporanis, i tots els valencians i valencianes li devem bona part de la nostra existència com a tals. Mereixen, per descomptat, el nostre homenatge i tot el nostre agraïment. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada