La docent anacrònica
El País Valencià és la terra de la gent que hi ha nascut i de la gent que
hi viu. Més de 5 milions de persones que
formen famílies, les orígens dels quals poden ser des d’arrels valencianes, a
moltes altres procedents de diferents punts de la geografia principalment
espanyola. La llengua que llegiu, i que ha perdurat des del segle XIII de quan
Jaume I va repoblar les nostres terres de gent procedent de Catalunya, ha
perdurat durant aquest període tan llarg de temps, fins als nostres dies, no
sols gràcies a la transmissió oral de les diferents generacions, sinó també
gràcies a la literatura. Les diferents etapes en què ha estat maltractada i
fins i tot perseguida –des de les greus conseqüències de la batalla d’Almansa
fins a una dictadura de prop de 40 anys- no han aconseguit la seua desaparició.
No obstant això, sempre ha estat pendent d’un fil, molt vulnerable als atacs
exteriors i també interiors, dels mateixos valencians que l’han infravalorat, i
no li han donat la importància i respecte que es mereix.
Després de tants anys de l’esmentada vulnerabilitat, semblava que amb
l’arribada de la democràcia, la creació d’institucions territorials pròpies que
defensarien millor que ningú el patrimoni cultural era el premi desitjat, perquè
aquest gran canvi significava dues coses molt importants: la primera, la
possibilitat que els nostres fills i filles per fi pogueren estudiar en
valencià. Això havia passat de ser un somni a ser una gran realitat. La segona,
la creació d’una ràdio i televisió (públiques, no cal dir-ho) en valencià. Pel
que fa a la segona, hem vist que hem retrocedit en anys, per culpa de la pitjor
gestió d’un govern autonòmic corrupte i gens valencià, ja que després de
l’esforç en el projecte de l’ens audiovisual, estem com al principi.
I pel que
fa a la primera, episodis com els que vos contarem a continuació, posen en
interrogant la capacitat d’una anterior Conselleria d’Educació que era capaç de donar el
vist-i-plau a professors de química que no saben ni la fórmula de l’àcid
sulfúric. Aquest exemple, per entendre el que passava en les proves de
capacitació per a mestres que vulguen fer les classes en valencià, em preocupa
d’una manera tan gran, que he arribat a pensar si no és millor fer les classes
en castellà (com quan la gent de la meua generació anàvem a escola), que no
ensenyar malament. Perquè posar-se davant d’una classe de 20 alumnes sense
estar preparat o preparada per a executar la matèria és igual que l’exemple que
vos he posat de la química. Com a pare, no estic tranquil de deixar la meua
filla en les mans d’una mestra (o mestre) incompetent el gruix de matèries que
requereixen el dia a dia d’una classe on se suposa que has de tindre els
coneixements necessaris per ensenyar, no confondre. I amb aquesta actitud, la
motivació que hi poden donar als alumnes és nul·la.
Aquest dies m’he posat malalt. Malalt de llengua. En ple Segle XXI, en un Institut d’un poble de la nostra comarca,
en una classe amb xics i xiques de 15 anys (una edat en la que s’està a
meitat de camí entre tindre les coses molt clares o necessitar motivació per
crear-les), una mestra primitiva, torpall, taral·lirot i babau, i no apta per
al càrrec, s’ha inventat una sèrie de raons per a desenvolupar les classes de
tot un curs en la llengua a la qual no havia estat contractada, i a més a més,
diferent a la que els propis alumnes havien elegit expressament. Afortunadament
la cosa no li ha eixit bé. Una alumna valenta –l’única de la classe amb aquesta
propietat- li ha plantat caara, fent-li una exposició intel·ligent dels drets de
l’alumnat grapat a les obligacions de la mestra. La negativa inicial d’aquesta
última, ofenent l’alumna valenta i atacant-la com si aquesta adoptara esta
postura conseqüència d’una manipulació paterna o política, fins i tot m’ha fet
arribar a pensar dues possibles causes. La primera ha estat la sospita de si
algun partit polític deshonest encara que popular, havia infiltrat la docent inútil
per desestabilitzar el sistema educatiu en valencià, i començar a crear
fissures que a poc a poc aconseguirien que els nostres fills i filles
col·locaren la llengua en “una cosa d’estar per casa”. I la segona desplaçant
el personatge en moltes dècades enrere, farcit d’anacronisme, ancorat en un
passat on la intolerància era més habitual, on la seua actitud primària i primitiva l’hagueren
calcat a personatges cruels com alguns mestres que coneixem els i les que vam viure el final de la
dictadura..
Personalment jo he tingut molts bons mestres. Per a les meues sensacions:
uns segons pares, de qui vaig aprendre no sols coneixements sinó valors que m’han
acompanyat per sempre. I això és el que afortunadament ho són la majoria.
Malauradament, la indivídua que ocupa el nostre relat serà recordada tan sols
pel seu comportament autoritari, aprofitant-se de la suposada superioritat que
li atorga el càrrec, per ofendre una llengua i un país i per humiliar una
xiqueta de 15 anys, la qual afortunadament no sols s’ha sabut defensar sinó que
a més a més ha aconseguit que la docent anacrònica haja rectificat. I aquesta valentia de l’alumna s’ha vist
incrementat de valor pel fet d’haver-se quedat totalment sola en eixa petita
batalla, mirant com els silencis dels seus companys i companyes contradeien la
idea d’un grup d’alumnes que havien elegit voluntàriament una opció que els agradava
i interessava.
Llàstima no poder disposar d’una màquina del temps per poder catapultar
aquesta mestra de tercera, per així satisfer les dues parts en litigi: les de
l’alumna que ha sabut elegir les paraules escaients i posar contra les cordes
de manera brillant les contradiccions de la seua oponent, i sobre tot les de la
persona que ha nascut massa tard per a la seua ideologia, per a aquesta “docent
anacrònica”.
Sumant coincidències amb sospites de manipulacions polítiques o
ideològiques (o totes dues), en el mateix Institut varen ocórrer dos fets
similars amb diferents mestres (perdó per l'acudit) i diferents alumnes. Tot
seguint fem una transcripció del relat de les dues joves, els noms de les quals no fem públics per
raons evidents. Tampoc no direm ni el nom de l'Institut, ni del poble on està
ubicat, ni els noms de les mestres (una altra vegada m'ha eixit l'acudit) ni el
de les assignatures.
ELS FETS
INCIDENT Nº 1
Alumna de 15 anys
El primer dia de
classe, la professora de l'assignatura X ens diu:
"Sois un
grupo en PEV (PROGRAMA D'ENSENYAMENT EN VALENCIÀ), no?",
I vàrem contestar
tots que sí, però ella va continuar
"Pues por motivos personales la clase os
la daré en castellano, y los apuntes también en castellano".
Aleshores jo em vaig alçar i li vaig dir que
no, que nosaltres estàvem en PEV, i que ella tenia l'obligació de fer-ho tot en
valencià, que per això li pagaven, que tinc el dret de sentir la meua llengua i
no la que a ella li done la gana. La discussió va entrar en calent, però ningú
de la classe no em recolzava. Va continuar
el diàleg més o menys així:
-Estamos en una
Comunidad Autónoma donde hay dos lenguas oficiales, el español y el valenciano,
y por eso puedo hablar en la lengua que yo quiera. Tú no puedes imponer tu
lengua a los demás.
- Jo no estic
imposant-la. Tu estàs sent poc professional, perquè estem en PEV.
-Doncs sí.
-El problema de
los nacionalistas es que intentáis imponer vuestra lengua a los demás.
Vaig pensar
"Però esta tia que diu? Si és ella la que està imposant la llengua sense
que nosaltres ho vulguem".
-Aleshores, si ve
un anglés a esta classe, tu li faràs la classe en anglés?
-Pues
naturalmente. Yo he tenido alumnos ingleses y alemanes, y no he tenido problema
en hablarles a ellos personalmente en su idioma.
-Sí, pero la
classe la feies en castellà, no?
Després d'insults
a la llengua i de descarregar tota la ira sobre mi, em vaig posar a plorar. Em
vaig trobar que ningú NO em recolzava i que estava tenint una discussió forta
amb una persona adulta. Aleshores va vindre a la meua taula i em va agafar dels
braços. Em va fer molta ràbia perquè jo estava fent molts esforços per no
plorar, però no vaig poder evitar-ho.
-Ves? Yo no quería que pasara esto, porque estás
llorando por tu lengua.
I amb un somriure
falsament maternal, em va preguntar
-Quieres ir al
lavabo?
-Si, perquè ja no
vull sentir-te més.
I la vaig deixar amb la paraula en la boca mentre eixia de la classe.
Al cap d'una
estona va aparéixer pel bany una companya meua amb uns mocadors que li havia
donat la mestra per a mi, i vaig pensar que volia quedar bé amb
mi i no sabia com.
Quan vaig tornar
a la classe, encara estava parlant del tema, “menjant la bola” als meus
companys i companyes. I vaig pensar que "s'estava passant 45 pobles", i estava argumentant raons que
no tenien sentit. Va explicar que havia
fet una mena de votacions per vore quants alumnes volien que fera les classes
en valencià (com era en la línia en què ens havíem apuntat). La sorpresa va ser
que excepte quatre o cincs dels meus companys o companyes, la resta covardment
no havia alçat la mà. Malgrat tot, finalment va accedir al complir en les seues
obligacions i a partir d'aleshores, les classes varen ser en valencià. Un
valencià pèssim, per cert, perquè jo flipava en colors de vore la quantitat de
faltes d'ortografia que és capaç de fer per minut. Tota una MESTRA! Confon
el subjuntiu amb l’indicatiu (diu “tinguem” quan vol dir “tenim”, i fa unes
traduccions lamentables com “llistos” en lloc de llestos). Aquests són només
dos exemples, però....és la meua mestra!!!
De totes formes,
el que més em va molestar va ser l'actitud de la majoria dels meus companys i
companyes. El seu silenci era conseqüència de l'actitud regnant en gran part de
les aules: quan algun professor o professora en PEV, pregunta si pot parlar en
castellà, ningú no es molesta en rebotar-se i reclamar els drets adquirits en
apuntar-se en aquesta línia d'ensenyament.
D'altra banda, la
por a represàlies que m'havia envaït en les reflexions durant l’incident del
primer dia, va ser tota una realitat
quan dies més tard es va acarnissar amb mi després de la lectura d'una redacció
que m'havia jo currat molt bé sobre la igualtat entre sexes. No va desaprofitar
l'ocasió per dir-me coses com
- Yo quería una
redacción, no un mítin.
I, essent una
dona, va arribar a dir coses com aquestes
- Ves? Yo no
quería eso. Me has dicho las desgracias que le han pasado a la mujer a lo largo
de la historia.
"Et sembla
poc?" - vaig pensar-. I va continuar.
-La verdadera
razón por las que se considera inferiores a las mujeres es porque tenemos la
regla, el embarazo y el parto.
Només tinc 15
anys, però ja sóc capaç d'adonar-me que si a persones com aquestes, un tribunal
acadèmic ha donat un títol per exercir la professió, i ensenyar.... anem
arreglats i arreglades!
INCIDENT Nº 2
Alumna de 12 anys
Només començar el
primer dia de classe, la professora de l'assignatura X, ens parlava la meitat
en valencià i en castellà. No sé si perquè es va adonar de la meua cara de
sorpesa o què, però de sobte va dir:
-Em permitís
hablar en castellano.
Jo em vaig alçar
ràpidament, i amb educació li vaig dir alt i clar:
- No
Jo ja venia
preparada per l'incident similar que havia tingut la meua germana uns dies
abans, encara que amb una altra professora. I m’havia promés a m i mateixa que
no demostraria feblesa, és a dir, que vaig uns esforços enormes per no plorar,
davant de l’abús d’autoritat de què estava essent víctima. Així que vaig
afegir:
- Estem en PEV, i
estàs obligada a fer les classes en valencià.
Ella, molt
molesta, va remugar
-Por culpa de
esta niña, me toca hablar en valenciano. No se me da muy bien. Pero bueno, qué
vamos a hacer.
Va continuar les
classes amb el pitjor valencià que he sentit mai (ara no sé si ho feia a
posta). Al cap d'una estona, va alçar la mà un xiquet, qui li va fer una
pregunta en castellà. La professora no el va deixar acabar, i va dir amb molta
ironia i mala bava:
-No lo digas en
castellano. Primero le preguntas a tu "amiguita" si puedes hablar en
castellano.
Tot açò ho va dir
amb molta sorna i intentant humilar-me.
Les classes han
continuat amb normalitat, i espere que la mestra en qüestió no s'aprofite de
l'ocasió per a utilitzar la seua superioritat en l'aula i convertir l'incident
en una guerra particular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada