22 d’octubre de 2016

LA DOCENT ANACRÒNICA

La docent anacrònica

El País Valencià és la terra de la gent que hi ha nascut i de la gent que hi viu.  Més de 5 milions de persones que formen famílies, les orígens dels quals poden ser des d’arrels valencianes, a moltes altres procedents de diferents punts de la geografia principalment espanyola. La llengua que llegiu, i que ha perdurat des del segle XIII de quan Jaume I va repoblar les nostres terres de gent procedent de Catalunya, ha perdurat durant aquest període tan llarg de temps, fins als nostres dies, no sols gràcies a la transmissió oral de les diferents generacions, sinó també gràcies a la literatura. Les diferents etapes en què ha estat maltractada i fins i tot perseguida –des de les greus conseqüències de la batalla d’Almansa fins a una dictadura de prop de 40 anys- no han aconseguit la seua desaparició. No obstant això, sempre ha estat pendent d’un fil, molt vulnerable als atacs exteriors i també interiors, dels mateixos valencians que l’han infravalorat, i no li han donat la importància i respecte que es mereix.

Després de tants anys de l’esmentada vulnerabilitat, semblava que amb l’arribada de la democràcia, la creació d’institucions territorials pròpies que defensarien millor que ningú el patrimoni cultural era el premi desitjat, perquè aquest gran canvi significava dues coses molt importants: la primera, la possibilitat que els nostres fills i filles per fi pogueren estudiar en valencià. Això havia passat de ser un somni a ser una gran realitat. La segona, la creació d’una ràdio i televisió (públiques, no cal dir-ho) en valencià. Pel que fa a la segona, hem vist que hem retrocedit en anys, per culpa de la pitjor gestió d’un govern autonòmic corrupte i gens valencià, ja que després de l’esforç en el projecte de l’ens audiovisual, estem com al principi. 

I pel que fa a la primera, episodis com els que vos contarem a continuació, posen en interrogant la capacitat d’una anterior Conselleria d’Educació que era capaç de donar el vist-i-plau a professors de química que no saben ni la fórmula de l’àcid sulfúric. Aquest exemple, per entendre el que passava en les proves de capacitació per a mestres que vulguen fer les classes en valencià, em preocupa d’una manera tan gran, que he arribat a pensar si no és millor fer les classes en castellà (com quan la gent de la meua generació anàvem a escola), que no ensenyar malament. Perquè posar-se davant d’una classe de 20 alumnes sense estar preparat o preparada per a executar la matèria és igual que l’exemple que vos he posat de la química. Com a pare, no estic tranquil de deixar la meua filla en les mans d’una mestra (o mestre) incompetent el gruix de matèries que requereixen el dia a dia d’una classe on se suposa que has de tindre els coneixements necessaris per ensenyar, no confondre. I amb aquesta actitud, la motivació que hi poden donar als alumnes  és nul·la.

Aquest dies m’he posat malalt. Malalt de llengua. En ple Segle XXI, en un Institut d’un poble de la nostra comarca,  en una classe amb xics i xiques de 15 anys (una edat en la que s’està a meitat de camí entre tindre les coses molt clares o necessitar motivació per crear-les), una mestra primitiva, torpall, taral·lirot i babau, i no apta per al càrrec, s’ha inventat una sèrie de raons per a desenvolupar les classes de tot un curs en la llengua a la qual no havia estat contractada, i a més a més, diferent a la que els propis alumnes havien elegit expressament. Afortunadament la cosa no li ha eixit bé. Una alumna valenta –l’única de la classe amb aquesta propietat- li ha plantat caara, fent-li una exposició intel·ligent dels drets de l’alumnat grapat a les obligacions de la mestra. La negativa inicial d’aquesta última, ofenent l’alumna valenta i atacant-la com si aquesta adoptara esta postura conseqüència d’una manipulació paterna o política, fins i tot m’ha fet arribar a pensar dues possibles causes. La primera ha estat la sospita de si algun partit polític deshonest encara que popular, havia infiltrat la docent inútil per desestabilitzar el sistema educatiu en valencià, i començar a crear fissures que a poc a poc aconseguirien que els nostres fills i filles col·locaren la llengua en “una cosa d’estar per casa”. I la segona desplaçant el personatge en moltes dècades enrere, farcit d’anacronisme, ancorat en un passat on la intolerància era més habitual, on la  seua actitud primària i primitiva l’hagueren calcat a personatges cruels com alguns mestres que coneixem els i les que vam viure el final de la dictadura..
Personalment jo he tingut molts bons mestres. Per a les meues sensacions: uns segons pares, de qui vaig aprendre no sols coneixements sinó valors que m’han acompanyat per sempre. I això és el que afortunadament ho són la majoria. Malauradament, la indivídua que ocupa el nostre relat serà recordada tan sols pel seu comportament autoritari, aprofitant-se de la suposada superioritat que li atorga el càrrec, per ofendre una llengua i un país i per humiliar una xiqueta de 15 anys, la qual afortunadament no sols s’ha sabut defensar sinó que a més a més ha aconseguit que la docent anacrònica haja rectificat.  I aquesta valentia de l’alumna s’ha vist incrementat de valor pel fet d’haver-se quedat totalment sola en eixa petita batalla, mirant com els silencis dels seus companys i companyes contradeien la idea d’un grup d’alumnes que havien elegit voluntàriament una opció que els agradava i interessava.
Llàstima no poder disposar d’una màquina del temps per poder catapultar aquesta mestra de tercera, per així satisfer les dues parts en litigi: les de l’alumna que ha sabut elegir les paraules escaients i posar contra les cordes de manera brillant les contradiccions de la seua oponent, i sobre tot les de la persona que ha nascut massa tard per a la seua ideologia, per a aquesta “docent anacrònica”.
Sumant coincidències amb sospites de manipulacions polítiques o ideològiques (o totes dues), en el mateix Institut varen ocórrer dos fets similars amb diferents mestres (perdó per l'acudit) i diferents alumnes. Tot seguint fem una transcripció del relat de les dues joves,  els noms de les quals no fem públics per raons evidents. Tampoc no direm ni el nom de l'Institut, ni del poble on està ubicat, ni els noms de les mestres (una altra vegada m'ha eixit l'acudit) ni el de les assignatures.


ELS FETS

INCIDENT Nº 1

Alumna de 15 anys

El primer dia de classe, la professora de l'assignatura X ens diu:
"Sois un grupo en PEV  (PROGRAMA D'ENSENYAMENT EN VALENCIÀ), no?",
I vàrem contestar tots que sí, però ella va continuar
 "Pues por motivos personales la clase os la daré en castellano, y los apuntes también en castellano".
 Aleshores jo em vaig alçar i li vaig dir que no, que nosaltres estàvem en PEV, i que ella tenia l'obligació de fer-ho tot en valencià, que per això li pagaven, que tinc el dret de sentir la meua llengua i no la que a ella li done la gana. La discussió va entrar en calent, però ningú de la classe no em recolzava.  Va continuar el diàleg més o menys així:
-Estamos en una Comunidad Autónoma donde hay dos lenguas oficiales, el español y el valenciano, y por eso puedo hablar en la lengua que yo quiera. Tú no puedes imponer tu lengua a los demás.
- Jo no estic imposant-la. Tu estàs sent poc professional, perquè estem en PEV.
-Per collons, no? Per collons!!
-Doncs sí.
-El problema de los nacionalistas es que intentáis imponer vuestra lengua a los demás.
Vaig pensar "Però esta tia que diu? Si és ella la que està imposant la llengua sense que  nosaltres ho vulguem".
-Aleshores, si ve un anglés a esta classe, tu li faràs la classe en anglés?
-Pues naturalmente. Yo he tenido alumnos ingleses y alemanes, y no he tenido problema en hablarles a ellos personalmente en su idioma.
-Sí, pero la classe la feies en castellà, no?
Després d'insults a la llengua i de descarregar tota la ira sobre mi, em vaig posar a plorar. Em vaig trobar que ningú NO em recolzava i que estava tenint una discussió forta amb una persona adulta. Aleshores va vindre a la meua taula i em va agafar dels braços. Em va fer molta ràbia perquè jo estava fent molts esforços per no plorar, però no vaig poder evitar-ho.
-Ves?  Yo no quería que pasara esto, porque estás llorando por tu lengua.
I amb un somriure falsament maternal, em va preguntar
-Quieres ir al lavabo?
-Si, perquè ja no vull sentir-te més.
I la vaig deixar amb la paraula en la boca mentre eixia de la classe.
Al cap d'una estona va aparéixer pel bany una companya meua amb uns mocadors que li havia donat  la mestra per  a mi, i vaig pensar que volia quedar bé amb mi i no sabia com.
Quan vaig tornar a la classe, encara estava parlant del tema, “menjant la bola” als meus companys i companyes. I vaig pensar que "s'estava passant  45 pobles", i estava argumentant raons que no tenien sentit.  Va explicar que havia fet una mena de votacions per vore quants alumnes volien que fera les classes en valencià (com era en la línia en què ens havíem apuntat). La sorpresa va ser que excepte quatre o cincs dels meus companys o companyes, la resta covardment no havia alçat la mà. Malgrat tot, finalment va accedir al complir en les seues obligacions i a partir d'aleshores, les classes varen ser en valencià. Un valencià pèssim, per cert, perquè jo flipava en colors de vore la quantitat de faltes d'ortografia que és capaç de fer per minut. Tota una MESTRA!   Confon el subjuntiu amb l’indicatiu (diu “tinguem” quan vol dir “tenim”, i fa unes traduccions lamentables com “llistos” en lloc de llestos). Aquests són només dos exemples, però....és la meua mestra!!!
De totes formes, el que més em va molestar va ser l'actitud de la majoria dels meus companys i companyes. El seu silenci era conseqüència de l'actitud regnant en gran part de les aules: quan algun professor o professora en PEV, pregunta si pot parlar en castellà, ningú no es molesta en rebotar-se i reclamar els drets adquirits en apuntar-se en aquesta línia d'ensenyament.
D'altra banda, la por a represàlies que m'havia envaït en les reflexions durant l’incident del primer dia,  va ser tota una realitat quan dies més tard es va acarnissar amb mi després de la lectura d'una redacció que m'havia jo currat molt bé sobre la igualtat entre sexes. No va desaprofitar l'ocasió per dir-me coses com
- Yo quería una redacción, no un mítin.
I, essent una dona, va arribar a dir coses com aquestes
- Ves? Yo no quería eso. Me has dicho las desgracias que le han pasado a la mujer a lo largo de la historia.
"Et sembla poc?" - vaig pensar-. I va continuar.
-La verdadera razón por las que se considera inferiores a las mujeres es porque tenemos la regla, el embarazo y el parto.
Només tinc 15 anys, però ja sóc capaç d'adonar-me que si a persones com aquestes, un tribunal acadèmic ha donat un títol per exercir la professió, i ensenyar.... anem arreglats i arreglades!


INCIDENT Nº 2

Alumna de 12 anys

Només començar el primer dia de classe, la professora de l'assignatura X, ens parlava la meitat en valencià i en castellà. No sé si perquè es va adonar de la meua cara de sorpesa o què, però de sobte va dir:
-Em permitís hablar en castellano.
Jo em vaig alçar ràpidament, i amb educació li vaig dir alt i clar:
- No
Jo ja venia preparada per l'incident similar que havia tingut la meua germana uns dies abans, encara que amb una altra professora. I m’havia promés a m i mateixa que no demostraria feblesa, és a dir, que vaig uns esforços enormes per no plorar, davant de l’abús d’autoritat de què estava essent víctima. Així que vaig afegir:
- Estem en PEV, i estàs obligada a fer les classes en valencià.
Ella, molt molesta, va remugar
-Por culpa de esta niña, me toca hablar en valenciano. No se me da muy bien. Pero bueno, qué vamos a hacer.
Va continuar les classes amb el pitjor valencià que he sentit mai (ara no sé si ho feia a posta). Al cap d'una estona, va alçar la mà un xiquet, qui li va fer una pregunta en castellà. La professora no el va deixar acabar, i va dir amb molta ironia i mala bava:
-No lo digas en castellano. Primero le preguntas a tu "amiguita" si puedes hablar en castellano.
Tot açò ho va dir amb molta sorna i intentant humilar-me.
Les classes han continuat amb normalitat, i espere que la mestra en qüestió no s'aprofite de l'ocasió per a utilitzar la seua superioritat en l'aula i convertir l'incident en una guerra particular.



Ara ix a la llum l'estratègia del Partit polític que ha intentat desnonar la nostra llengua, facilitant títols de saber als que no saben. Afortunadament fets com aquests ens tornen el somriure de la normalització, gràcies a alumnes com les protagonistes dels incidents, que no es deixen intimidar ni tan sols per una mestra, quan la raó els dóna la força per rebatre arguments que amb els necis i nècies són fàcils de desmuntar. 

Als governants d'eixos fatídics 20 anys els ha eixit malament la jugada, perquè han atorgat poder acadèmic a una colla de taperots;  tan taperots que fins i tots els nostres fills i filles de menys de 15 anys són capaços d'acorralar-los verbalment.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada