TERTÚLIA LITERÀRIA A L'OMBRA D'UNA MIMOSA

Tertúlia literària a l'ombra d'una mimosa

Vaig rebre una invitació per whatsapp: “Tertúlia Pedagògica Dialògica”, A la sombra de este árbol”, Paulo Freire. Oberta a totes les persones que desitgen millorar l’educació en valencià”.

Una paraula em va encuriosir: “Dialògica”. Ja l’havia sentida.  Però què volia dir realment, en unir-la a “tertúlia pedagògica”?

Els criteris de participació eren senzills:  llegir i seleccionar algun paràgraf del llibre, i compartir-lo amb el grup. Organitzat pel Seminari “ A Muscles de Gegant” Horta Nord. AEE per una escola inclusiva.

Només tenia cinc dies per a llegir-me el llibre, però me’n va sobrar un.

Vaig anar a la cita amb la ment oberta i encuriosida. Hi havia cares conegudes, i d’altres no pas. Eren tot dones excepte un, Xavi. En total:  quinze persones entre mestres i mares.

Ens vàrem asseure en cercle al parc, sota l’ombra dels arbres.

Estava expectant, no volia perdre’m res de la tertúlia. Parlàrem suaument, sense pausa, traient des de molt endins aquelles paraules que més ens havien amerat en la lectura.

La manera en què estes dones parlaven dels seus alumnes, de la feina que fan dins de la classe, em va fer sentir la tendresa i la força amb què treballen per a millorar l’educació. Recolzades per les mares participants perquè aquest corrent educatiu siga efectiu, total la comunitat deu estar implicada.

Vaig sentir l’esperança de què tant parla Freire al llibre. Esperança contra el fatalisme incrustat en les classes populars que tant preocupa a l’escriptor.

És un llibre que parla d’amor.... al món i a les persones.

És un llibre que parla de lluita, de “mantenir l’esperança fins i tot quan l’aspra realitat suggereix tot el contrari”. I continua: “Reconec els enormes obstacles que el nou ordre imposa als sectors més fràgils del món, així com als seus intel.lectuals, obstacles que indueixen cap a posicions fatalistes davant la concentració de poder. Reconec la realitat. Reconec els obstacles, però rebutge acomodar-me en silenci o simplement a ser l’eco buit, avergonyit o cínic del discurs dominant... “ (Pàg. 55)


Parla de la importància de l’educació: “Els animals són ensinistrats, les plantes són cultivades, i els homes i dones s’eduquen”. (Pàg. 102).

“Una educació que propugna i aprofite situacions on els educands experimenten la força i el valor de la unitat en la diversitat. Res que no puga estimular la manca de solidaritat, de companyonia. Res que no treballe contra la formació d’una seriosa disciplina del cos i la ment, sense la qual es frustren els esforços per saber. Tot en favor de la creació d’un clima a l’aula on ensenyar, aprendre, estudiar, són actes seriosos però també provocadors d’alegria. Sols per a una ment autoritària, l’acció educativa és una tasca avorrida. Per a educadores i educadors democràtics, l’acte d’ensenyar, d’aprendre i d’estudiar són quefers exigents, seriosos, que no sols provoquen plaer sinó que en si són alegres...” (Pàg. 97).

Un llibre molt lúcid i encoratjador, que em tornaré a llegir segurament  més de dues vegades.

Així em vaig assabentar del que és una “tertúlia dialògica”. Té com a base les reflexions, debats, arguments i experiències de la vida quotidiana dels participants.

El seminari, del qual aquesta tertúlia dialògica forma part, és per a gent preocupada per voler millorar l’educació i contribuir en la transformació social que puga garantir una societat menys injusta (Mònica). Està obert a tota la comunitat.

Sols em resta donar les gràcies per aquesta meravellosa “cita” un dissabte de matí.