3 de novembre de 2016

ROSA I GAVI



Rosa va arribar de petita al meu poble. Va ser tot just en acabar la dictadura. Ràpidament va fer moltes amistats. Moltes com ella havien desembarcat en altres pobles i ciutats. Se la veia discreta i humil, companya dels companys, al costat de qualsevol dret a decidir (divorci, avort, autodeterminació dels pobles, mort digna,...). Jo no era de la seua colla, però jugàvem junts.

De més major va voler comprar la meua amistat. Em va prometre que si em treia el carnet per ser del seu club, tindria feina segura. Jo m'havia presentat al primer de dos exàmens per a unes oposicions, i em vaig quedar molt sorprés quan em va dir que  no calia que fera el segon, que amb el carnet del club ja n'hi havia prou. No ho vaig voler. No em vaig vendre. I es va enfadar. I va deixar de parlar-me i de saludar-me.

Va seguir creixent en edat i en mentides (la de la seua amiga OTAN, la més grossa). Aleshores  molta gent va deixar de saludar-la. Al poble i al país. Perquè tot ho justificava. Canviava d'idea, i la d'abans ja no valia. I donava les seues raons, a la d'abans i a la d'ara. Era difícil seguir el seu ritme. Al seu club, algunes i alguns no entenien eixos canvis, i menys encara la vehemència amb què defenia adés blanc, ara negre.

Han passat ja alguns anys d'allò. I encara que des de fa un temps té una nova amiga, Gavi, ningú no es podia imaginar que canviaria de club,  una colla on els diumenges de matí van a retre culte a un tros de fusta i després roben i es mofen de les desgràcies alienes; on pregonen la pertanyença a una pàtria una, grande y libre, i després s'emporten cabassos de diners muntanyes enllà;  on tenen la sensibilitat molt fina si els parles en la llengua de Jaume I, i en canvi es capbussen dintre de la closca més dura si els recordes les cunetes; on jutgen per voler posar urnes; on malformen deliberadament mestres ineptes en les llengües autòctones; on utilitzen televisions públiques pels seus interessos i després les tanquen; on manipulen les dades d'accidents ferroviaris per no desempaperar la seua ineptitud i ineficàcia;  on adoctrinen el personal per variar de "cada persona: un vot" a "cada euro robat: un vot"; on pots ser un taperot mentre tingues la mà ben llarga,....

Rosa i Gavi ara són amigues inseparables, d'aquelles que quan no pensen igual, es reuneixen en secret (o en públic, ara ja coneix tothom la seua sintonia) i envoltades de rialles mig diabòliques i mig infantils fan un pacte (o un ritual, qui sap) per a seguir el mateix camí. A més a més, són del mateix club. I les sòcies i socis les aclamen i les veneren. Són hòmens amb corbata i dones enjoiades, i llurs virtuds són la intransigència  i la contradicció ... però van totes i tots d'uniforme, amb una gavina que porta airosament una rosa al bec.




Alguns dels altres clubs segueixen jugant amb elles tot i que saben que canvien les regles del joc constantment. Ja és hora que s'adonen que no sols són les regles, sinó el terreny de joc. Això de jugar "fora de casa" sempre acaba perjudicant.....



Hi ha en la nostra llengua tres maneres de desfer-se del control de la Rosa i de la Gavi. Les dues primeres són més atribuïbles a la parla oriental "fotre el camp" i "tocar el dos". Però la que ens esquitxa de més a prop, la més genuïna al País Valencià és aquella de "pegar a fugir". 

Ja tardem massa.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada