27 d’octubre de 2016

LA REVÀLIDA DE LA REMEI

La Revàlida de la Remei



A Remei Alçamuscles no li agradava el café. El sabor amarg li deixava un solatge permanent en les papil.les gustatives durant dies, i no podia concentrar-se en una altra cosa. Ara que el seu fill havia complert  19 anys i que assistia assíduament als seus quefers diaris en l'honorable feina de cambrer, la cosa havia canviat. No li llevava la son, i fins i tot el sabor havia sofert una estranya metamorfosi en el seu paladar. El que no li treia la son de cap de les maneres era el seu passat mesinfot que li havia suposat que al poble li atorgaren el malnom amb el qual a hores d'ara era coneguda des del Carraixet a la sèquia de Vera.
No feia massa anys, quan el fill en tenia nou, era coneguda en el seu entorn d'amistats per ser una de les més abstencionistes actives que s'ha conegut en les rodalies. No votava en les eleccions, ni en les generals, ni en les autonòmiques ni en les locals. "Això pa que?" i "Tots són iguals" eren les frases que més repetia en les trobades obligatòries a les que assistia a l'hora d'arreplegar el fill de l'escola. Els altres pares i mares sovint la intentaven motivar, convidant-la a una manifestació pacífica (la que fóra) on es protestava per algun dret qüestionat, o per alguna llei injusta que els partits conservadors havien convertit en legal. Mai no es mullava. El  seu conformisme passiu contrastava amb el seu caràcter rebel i xerraire. Tot era teoria. Volia arreglar el món i la societat però sense deixar d'alçar aquells muscles que li havien valgut el bateig de l'enginy implacable del poble: Alçamuscles.
Deu anys després d'aquella desídia, el seu penediment de poc li valia. El seu fill, demostrat alumne brillant en gairebé totes les assignatures, amo de notes excel·lents durant tots els cursos de l'ensenyament obligatori, ara, per culpa d'una Revàlida absurda i ineficaç, recuperada franquístiscament pel partit polític que recorda massa sovint les formes d'una dictadura falsament soterrada, ara s'adonava que era tard. Un examen, un senzill exercici li ho va tirar tot per terra. Una Revàlida No Vàlida que sols perjudica els fills i filles de les classes pobres o sense recursos econòmics per poder fer els estudis en línies privades, la bestreta d'una societat que comença a empényer les ments brillants però pobres als racons laborals més elementals, igualment dignes però d'evident infrautilització de persones vàlides per a professions més sofisticades.

Remei Alçamuscles va repassar aquells anys, on el poble es mobilitzava, es manifestava, protestava, cridava.... I fent un exercici de memòria com mai, va recordar que no estava sola en aquells dies de passotisme, que els i les alçamuscles n'eren més dels que ells volen i diuen.
Remei no va poder deixar notar com una llàgrima li regalimava fins als llavis.  Aquell reflexe natural del seu cos li va fer entendre que era tard, que ja no hi havia remei. Sols Alçamuscles.

                                  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada