3 de novembre de 2016

INSÒLITA MEMÒRIA

'Insòlita memòria', 

un plaer per als sentits




            La poètica de Vicent Penya, provocativa, irreverent i irònica a parts iguals, se'ns presenta fresca, però arrelada a diverses estètiques de mitjan segle XX i clàssica, però d'un classicisme reconstruït des de la perspectiva actual. No és res nou que un poeta també conree la prosa. N'hi ha un munt d'exemples en la nostra tradició literària. Tot i això, no deixe de sorprendre'm sempre que arriba a les meues mans un text bastit en narrativa per un poeta consagrat —com és el cas que ens ocupa—, perquè els matisos i el bastiment de les idees que hi desenvolupa assoleixen una exigència digna de la mètrica més elaborada.  

            'Insòlita memòria' és un bon exemple d'aquesta translació conceptual. Es tracta d'un aplec de deu relats fets amb temps i deixats macerar sense pressa; la qual cosa —com s'esdevé amb el vi— s'aprecia en el decórrer de les oracions i en la tria exquisida de les paraules. El model de llengua emprat per l'autor és un estàndard «valorià» molt digne, malgrat l'origen social dels protagonistes i l'espai on s'esdevé l'acció. Un esforç pedagògic que —com a filòleg— li agraesc de tot cor.
           La temàtica i les influències estilístiques m'han sorprès una mica. Després d'una llarga reflexió m'he adonat que el text no té una única veu narrativa homogènia, no. És el que dèiem adés dels poetes que fan prosa. En efecte, hi ha una veu narrativa única, però polifònica alhora. Una polifonia produïda per les influències estètiques que envoltaven l'autor en el temps en què fou testimoni dels fets que hi descriu. Per aquest motiu, s'hi perceben un seguit de canvis estètics al mateix temps que els personatges passen de la infantesa a l'adolescència. És com si l'autor haguera volgut establir una mena d'analogia entre els seus records d'infantesa i de joventut amb l'ordre que els relats presenten al llibre. Uns canvis dignes de ser tinguts en consideració per a la plena descodificació del text.

           
El temps d'infantesa —tendre, curiós i desvergonyit—, però alhora hereu d'un passat d'assumptes pendents ("El formiguer"), és l'escenari ideal per a fer del joc, el punt de partença de les reflexions de l'autor. Una constant ben palesa en la poesia de Penya. La innocència del joc infantil pot assolir un to tràgic ("El bassal") o quasi tràgic ("Indis i vaquers") i, fins i tot, pot aconseguir ridiculitzar els representants de l'autoritat, sense intenció de proposar-s'ho ("L'escenari").

            Aquests primers quatre relats tenen molts elements que recorden una mica el «neorealisme» de mitjan segle XX. El joc, l'amistat, el sentit de l'humor i les ganes de viure com a única defensa davant la devastació de la postguerra i de les conseqüències que tingué en la societat d'aleshores. Una estètica, però, que Penya fa evolucionar a poc a poc; sense ensurts. El cinquè relat ("Les mosques"), a més de simbolitzar el meridià físic del llibre, és el punt de confluència argumental entre el joc i la reflexió psicològica; on, paradoxalment, el joc dels protagonistes s'esdevé un mitjà de salvació per a ells —alhora que un martiri per a les mosques— i un model on l'atzar reprodueix en humans, els desmembraments que executaven els protagonistes a les mosques. Un clar exemple de realisme fantàstic d'allò més caldersià.


Sense abandonar del tot la versemblança historicista —tots semblen relats d'experiències vitals i, fins i tot, n'hi ha que semblen vivències personals—, hi apareixen nous elements caldersians ("La campana") mitjançant un bou calculador, tenaç i immisericorde. No obstant aquesta nova vessant argumentativa, la presència del joc encara hi persisteix. Un joc, però, ja desproveït de la innocència dels primers relats, on el risc és acarat amb massa confiança; tret d'un dels participants, el qual s'hi veu involucrat per casualitat. En altres paraules, el joc com a divertiment s'esdevé el no-joc i el jugador guanyador és el que menys interès tenia a jugar, és a dir, el no-jugador.


Una altra tradició ("Pardals") —a hores d'ara prohibida per la Unió Europea—, la cacera a l'encesa, forneix un segon escenari de joc d'adults, al qual s'hi afegeix, també per casualitat una xiqueta, la qual no acaba d'entendre'n la crueltat, però sí la bellesa de l'entorn on s'esdevé. Un locus amoenus molt especial que farà servir per concloure una història d'amor rebaixada a grau d'amistat evanescent. Gran metàfora.
            A poc a poc, el joc com a recurs, sembla esvanir-se definitivament davant la proliferació dels elements de reflexió psicològica, cada vegada major. En el següent relat ("La nina") trobem una sèrie d'elements pertanyents a la literatura de l'absurd, però d'un cert regust «pedrolià». Una influència ben palesa en els tres últims relats. Un comentari a banda mereix el novè relat ("La confusió"). És el relat més llarg de tots i presenta una estructura diversa als altres. La característica més cridanera és que el text comença in media res, la qual cosa li atorga una sensació de suspens d'allò més interessant, però no és l'única característica a destacar. La peripècia del protagonista —víctima d'una paradoxa temporal, en una mena de record del futur que l'espenta a cometre una errada de conseqüències fatals en el present— el situa sobre el llindar de la desesperació, en una mena d'atzucac interior que el constreny a davallar a un infern interior de difícil eixida. Una confusió del protagonista que engalza de totes totes amb la proposta que ens fa el gran Kafka en la seua obra inconclusa 'El castell'.
            I com totes les coses importants de la vida, acabem aquesta humil ressenya més o menys com l'hem encetada; parlant del joc i de la doble vessant literària de l'autor. En l'últim relat ("Les rates"), s'hi albira un joc —que amb una gran dosi afegida d'amor— esdevé un mecanisme per superar les barreres més inabastables: tot un homenatge a l'obra més insigne de Manuel de Pedrolo, 'Mecanoscrit del segon origen'.
            Comptat i debatut, 'Insòlita memòria' és un bon llibre de relats bastit des de la perspectiva vivencial de l'autor i que alhora arreplega tot un seguit d'influències dels moviments literaris més significatius de la segona meitat del segle XX. Un plaer per als sentits.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada