LA LLENGUA EN LES FALLES

La llengua fallera

Les falles: un element de normalització lingüística?

Prejudicis a banda, les falles són, o haurien de ser, un element cívic i cultural de primer ordre per afavorir la normalització lingüística. I que conste que aquesta afirmació no és, per part meua, cap exageració gratuïta. No debades estem parlant d’un dels esdeveniments festius, si més no, amb un dels teixits socials i populars de més implantació al País Valencià, que fa servir la llengua escrita, i també la parlada, en no poques de les seues activitats. 

Quanta gent desfila al voltant dels rètols que encerclen els monuments fallers i sent curiositat per llegir-ne els missatges escrits? Quanta gent està implicada en la redacció, l’elaboració i la lectura dels llibrets de falles? I quanta gent està relacionada directament o indirecta amb el món faller que, en teoria, hauria de funcionar preferentment en la llengua del país? Segons diuen els entesos, només a la ciutat de València, hi col·laboren més de cent mil valencians i quasi quatre-centes comissions. 

Personalment, he de confessar que la meua primera trobada amb el català escrit, la primera vegada que vaig veure paraules escrites en la meua llengua, va ser a través de les falles. Corria l’any 1973, o potser el 1974 (cap al final del règim terrorista del militar assassí), i tindria jo uns onze o dotze anys. 

Va ser aleshores que vaig prendre consciència del fet que la meua llengua posseïa, com qualsevol altra llengua del món, un codi de comunicació escrita. Aquesta presa de consciència tan transcendental en la meua vida li la dec, ni més ni menys, a les falles. I de fet, anys més tard, em vaig dedicar, tant professionalment com artísticament, a les tasques “lingüístiques”. 

Tanmateix, una cosa són els desitjos i una altra de ben diferent, la realitat. En aquest aspecte no totes les falles contribueixen, o volen o poden contribuir en igual mesura, ni fins i tot en el mateix sentit, a la normalització lingüística. Ací ens podem trobar amb un gran ventall de possibilitats. 

Jo, com a observador que sóc d’aquestes qüestions, he pogut percebre efectivament una bona varietat de situacions lingüístiques en la nostra festa més coneguda. Des de falles que fan servir una llengua estàndard amb una correcció envejable, fins a falles que fan servir un valencià tot ple de faltes d’ortografia amb una perversa i vergonyosa intencionalitat política, passant per una gran majoria que fa ús d’un valencià normalitzat però sense massa correcció, i una minoria (encara sort) que simplement utilitzen el castellà. 

No obstant això, és cert que, pel que jo conec, la majoria dels reglaments del conjunt de les juntes falleres del país, si no tots, decreten que les comissions han de fer servir la normativa que dicta l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a organisme regulador, i que, en cas contrari, hauran de suportar fins i tot mesures punitives. Ara bé, també és veritat que l’Acadèmia, tot i que reconeix implícitament la unitat de la llengua catalana, sempre ha apostat per un model lingüístic que moltes vegades presenta un caràcter, com a mínim, col·loquial i empobridor. 

Quina evolució “lingüística” mantindran les falles a partir dels nous vents polítics i culturals que travessen el país? Seran per fi un factor normalitzador de la llengua, un element divulgador i de foment del nostre valencià, el català de tots? Anirem observant-ho, al llarg dels propers anys, amb una especial atenció.