7 de gener de 2017

LITERATURA I COMPROMÍS

El compromís polític en el món literari

Aquest és un dels debats pels quals sempre m’he sentit atret. No debades tinc fama de ser un escriptor que s’interessa tant, o més, per les qüestions polítiques com per les literàries. Però, com comprendreu, aquesta és una fama més o menys infundada. 
Tothom té un bagatge d’idees, una ideologia més o menys definida —alguns més «definida» que no «d’altres», sens dubte—, i fins i tot un menor o major grau de compromís polític. Només un matís: «compromís polític» no necessàriament significa «afiliació política». Es pot estar molt compromès políticament i, en canvi, com és obvi, no estar afiliat a cap partit.
Realment és curiós com la gran majoria dels grans escriptors de la literatura universal han estat d’una manera o d’una altra, directament o indirecta, relacionats amb la política. I no solament això, sinó que molts d’ells han estat perseguits, alguns han patit la prohibició dels seus llibres i fins i tot han estat amenaçats de mort per causes polítiques (o religioses, que en realitat no són més que una mena de causes polítiques disfressades de dogmatisme místic).
És el cas de Dostoievski, que, atret per les teories dels socialistes utòpics francesos, entrà en relació amb un cercle revolucionari; fou detingut, condemnat a mort i, en l’últim moment, indultat. O el cas de Tolstoi, escriptor rus de família noble que abraçà una ideologia cristianoanarquista i que acabà oposant-se a les formes de vida de la seua classe social. O del mateix Sartre, que va militar en el partit comunista francès, amb el qual va mantindre una relació de crisis i tensions reiteratives. De Gabriel García Márquez que, si no vaig errat, va estar estretament relacionat amb algun partit d’esquerres del seu país, fou un gran amic de Fidel Castro i va fer de mediador en el procés de pau de Colòmbia. 

De Milan Kundera, que va formar part del partit comunista txec després de la Segona Guerra Mundial; posteriorment va ser perseguit, patí la prohibició dels seus llibres, s’instal·là a França i actualment confessa que no és comunista. De Salman Rushdie, que va estar condemnat a mort pel fonamentalisme islàmic el 1989 en haver publicat la novel·la Els versos satànics; una novel·la, per cert, impressionant i deliciosa. I també tenim el cas —per contemplar l’altra cara de la moneda— de Vargas Llosas, que el 1990 es presentà com a candidat a president del Perú i a hores d’ara és una de les plomes més reaccionàries de l’espanyolisme excloent. I què cal dir de les dones escriptores actuals? De segur que, si algú fes una enquesta, la gran majoria d’elles es declararien fervoroses feministes, que per descomptat és una altra mena de compromís polític.
Aquest interès dels escriptors per la política, però, trobe que té la seua lògica i explicació. Els escriptors són persones especialment sensibles envers l’existència humana, tant individual com col·lectiva, i envers els problemes que arrossega l’individu, i per això mateix són uns éssers humans particularment susceptibles a qualsevol qüestió de tipus polític i social. 
I què passa als Països Catalans, o més concretament al País Valencià? Doncs que un dels compromisos polítics més importants de la nostra terra (d’una política mínimament nacionalista, evidentment) és la recuperació de la llengua pròpia, i aquest objectiu també és compartit, en menor o major mesura, per la literatura. Deu ser per això que el grau de compromís polític entre els escriptors dels Països Catalans sembla més alt que el d’altres contrades dels voltants? Possiblement. 
Al País Valencià tenim un cas paradigmàtic: un dels millors escriptors valencians del segle XX. Joan Fuster, és precisament un dels nostres literats amb un grau més elevat de compromís polític, fins al punt que és considerat, per molta gent, com el pare del nacionalisme al País Valencià. Ara bé, tal com a ell mateix li agradava afirmar, gran part d’aquest compromís estava motivat per la necessitat, perquè, segons deia, «algú havia de fer aquest paper».
Així doncs, la literatura i el compromís polític no tenen per què estar necessàriament units, però la història i l’experiència social ens confirmen que sí que hi ha una relació més o menys estreta entre tots dos aspectes de la vida social.
Al capdavall, ara jo formularia un altre tipus de pregunta: per tal d’exercir d’escriptor, és imprescindible tindre algun tipus de compromís polític, o si més no de sensibilitat política? La meua opinió és que en una hipotètica societat asèptica, sense gens de «color», l’escriptor, en certa manera, pot prescindir de la política; però en aquesta societat en què ens ha tocat viure, per sort o per desgràcia, trobe que és pràcticament inevitable, gairebé preceptiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada