CARRAIXET

CARRAIXET, pilar imprescindible de la nostra llengua

Al meu amic Pere sempre li passen coses interessants.

Ahir dissabte passejava de la mà del seu nou amor per la capital de la Plana. El parc Ribalta, gran i majestuós en ple cor de la ciutat, els inspirava un caminar romàntic, lluny de les presses i l'estrés de la setmana laboral.

Entre petjada i petó, van escoltar música de fons. Qui sap si la intensitat de l'amor que els havia units darrerament provenia de llurs pròpies ments, sincronitzant les notes en dos cervells farcits de desig. Però aviat van obrir els ulls en adonar-se que era música de debò, i a més  arrodonida amb plaer per la dolçor de la nostra llengua.

El meu amic Pere va identificar les veus:  CARRAIXET. El mític grup de l'Horta Nord, a cavall entre Tavernes Blanques i Alboraia, oferia el seu show infantil als espectadors i espectadores que aquell matí de dissabte s'havien animat a portar els infants a cantar i a ballar, a riure i a jugar. En defintiva: a passar-s'ho. bé.

El meu amic Pere està enomarat, però el seu amor  no coneix el grup, perquè no és de la nostra terra. Fa dos anys que va fugir d'una guerra injusta i cruel, deixant arrere tota una vida, esborrant de la nit al matí el seu futur i el de milers de persones. Va creuar la Mediterrània mig aixafat en una barca, va caminar hores i hores, amb els peus destrossats per la cruesa del camí. Però va tindre la sort de trobar Pere, el seu salvador i el seu amor.

Sense oblidar les seues arrels, va aprendre a estimar la terra que l'acollia. I ara Pere li explicava qui era CARRAIXET. Més de quaranta anys als escenaris. cantant sempre en valencià, defensant la cultura i els valors del nostre patrimoni a través de la cançó. I una sola família. Les germanes Giner, filles del fundador Lleonard Giner -malauradament absent ja per sempre- que des dels anys 70 han omplert places de poble, escoles, teatres,... Allà on calia. Allà on ho requeria la cojuntura cultural, de país, de fer costat, de fer força, de solidaridat. 

El meu amic Pere feia anys que no veia el grup. Fins i tot havia sentit que ja havien plegat, que havien seguit el mateix camí que molts altres. Però la sorpresa havia estat majúscula. No sols hi eren, sinó que hi seran. Per molts anys. A més de l'espectacle per a majors pel qual se'ls ha conegut durants tants anys, ara ofereixen el dels menuts. CARRAIXET AMB LA XICALLA és un format per a nens petis i grans. Un espectacle en què es recuperen cançons populars, adapatades i executades per  les quatre germanes. Que no oblidem que a més de cantar i ballar, toquen instruments musicals.

El meu amic Pere es va trobar de sobte cantant, rememorant unes cançons que havia escoltat quan era xiquet, cançons que complementen l'aprenentatge en valencià (paraules i expressions). Quin millor complement per a l'escola que CARRAIXET.

El meu amic Pere va aprofitar per saludar les quatre integrants del grup. Mari el va obsequiar amb un tros de coca en llanda, afegint (mentre li feia l'ullet), que per culpa dels preparatius, no havia tingut demps d'esmorzar. Eva li va dedicar un somriure valencià (com no sap fer-ho cap altra) mentre desava amb cura i delicadesa el saxo. Miryam, la rossa del grup, els donava les gràcies per la seua assistència mentre es fonia en un garbuix de cables i connexions sofisticades. I Vanessa, la petita del grup, no perdia l'ocasió de presentar-li la millor partitura que ha interpretat mai: el seu fillet de tres anys.

El meu amic Pere se'n va anar content, somrient, feliç, convençut de la possible normalització de la nostra llengua (això que fins i tot alguns organismes oficials asseguren que està aconseguit). Amb aquestes quatre xiques, la feina serà més fàcil i sobre tot més segura. Havia pagat la pena passar el cap de setmana a Castelló. Les coincidències no existien. La força invisible dels Estellés, Fuster, Ovidi,... i tants altres, l'havia espentat cap a la Plana aquell matí de dissabte. I en aquell parc havia vist l'esperança d'una lluita sense sang.

El meu amic Pere es va besar apassionadament amb el seu amor. I per un instant, sols una petita llampada als ulls, va pensar que si no li agradaren tant els homes, tindria una dilema molt gran amb quatre dones.