Poesia adherida a la memòria

Poesia adherida a la memòria

"Després vingué la música" 

CD antològic del poeta Manel Alonso

No cal dir que la paraula escrita té la força del misteri i alhora de la concreció, l’encís de l’ambigüitat i, al mateix temps, el poder de la precisió. Sense cap mena de dubte, la poesia és per a ser llegida, però sobretot per a ser recitada i, en última instància, per a ser cantada. 

Això em ve al cap després de tornar a escoltar l’últim treball en format de CD d’un dels escriptors més singulars i polifacètics de la comarca de l’Horta Nord: Després vingué la música, una antologia de poemes musicats de Manel Alonso.

En la nostra cultura hem comptat i comptem amb grans rapsodes que han donat a conèixer amb les seues veus i les seues interpretacions el bo i millor de molts dels nostres poetes. De seguida ens ve a la memòria el nom d’Ovidi Montllor i, entre tota la producció del cantant d’Alcoi, el seu treball magistral Coral romput, doble LP en què recitava l’obra homònima de Vicent Andrés Estellés. 

A hores d’ara disposem d’altres bons recitadors que donen a conèixer per tots els racons de la nostra geografia la poètica més recent, com ara Joan Femenia, Francesc Anyó, Sterxu Villanueva, Vicent Camps, Roser Furió, Josep Pedrals, Manel Arcos..., i d’alguns grups poètics que s’hi dediquen: Oh Foll Amor, Argila de l’Aire... 

Però quan la poesia pren volada i se’ns queda agradablement adherida a la memòria és, per descomptat, quan ha estat cantada. En aquest aspecte, no cal dir que la nòmina de músics, cantants, cantautors i grups musicals que s’han dedicat a cantar els versos dels nostres poetes ha sigut, a hores d’ara i al llarg del temps, força extensa i important. 

Molts de nosaltres hem arribat a l’obra de poetes com Ausiàs March o Anselm Turmeda, Salvador Espriu o Pere Quart, gràcies a les versions cantades per Raimon; Miquel Martí i Pol, gràcies a Lluís Llach; Vicent Andrés Estellés gràcies a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz, Carraixet, etc.

La veritat és que no acabarà mai de sorprendre’m la vitalitat que, malgrat tot, encara manté el nostre país. És cert que hem rebut colps molt forts per totes bandes, en contra de la nostra llengua i la nostra cultura, però també és veritat que el País Valencià i la resta de Països Catalans s’han mantingut, a pesar de tot, “rabiosament” fidels a les seues arrels. A casa nostra comptem amb associacions com la Federació Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, El Tempir, El Bassot, El Pont, etc., i també persones que de manera individual han treballat incansablement per la terra i per la llengua, que han mantingut la flama d’aquesta vitalitat. I Manel Alonso és un clar exponent de tot açò que parle. 

L’infatigable escriptor puçolenc, com a poeta apassionat que és, ha volgut que els seus poemes, o almenys un tast antològic de la seua obra poètica, se’ns quedaren adherits a la memòria en forma de cançons. I ho ha aconseguit amb escreix. 

Manel Alonso ens ha oferit en aquesta ocasió un treball peculiar, elegant i impagable. Es tracta d’un doble CD en què més de vint cantants d’arreu del país han donat forma a una antologia de poemes musicats de l’escriptor de Puçol. Pel que fa a les lletres, podem trobar-hi un recull que és una mostra ben representativa del conjunt de la seua obra poètica. Títols com “Conte de la Ibèria Oriental”, “Festejaren la sort”, “De vegades”, “Diürn amb harmònica”, “Dona”, “Cavallers, ara va de bo”, “Sol per la serra Calderona” o “Crides a tota veu el meu nom” ens donen una idea molt encertada i fidel de la seua trajectòria poètica. 

Manel Alonso (a la dreta)
 amb Vicent Penya (l'autor de l'article)

Però el treball no acaba només amb això. Amb aquest doble CD, Manel Alonso, com a gran entusiasta de la música en català, ha aconseguit aplegar en un projecte únic un conjunt important de cantautors i músics d’arreu de les nostres comarques que, amb tota la seua heterogeneïtat, es dediquen a la cançó en la nostra llengua. En Després vingué la música podem escoltar des del cant d’estil fins al hard rock més cridaner, passant, òbviament, pel pop, el folk i el blus. 

Vull destacar la peça “Dona”, un crit en contra de la violència de gènere, composta i interpretada superbament per Carles Pastor, i que compta a més amb la col·laboració de Miquel Gil. (Per cert, de Carles Pastor trobarem en la seua discografia el CD Els ulls de Bob, un excel·lent treball en què musica onze poetes valencians actuals.) I la inflexió modelada d’un artista ascendent com és Andreu Valor, que ens canta “Conte de la Ibèria Oriental”, un poema reflexiu sobre l’actualitat política i social. 

Però també trobarem títols com “Gemegava el teu nom”, compost pel cantant i pintor de Rafelbunyol Garri Campanillo, “Diürn amb harmònica”, de Doctor Dropo, “Fluid sonors” de Carles Enguix, o “Un dia tornaràs” de Rafael Estrada. 

El disseny del CD, elegant i modern, agradable i estèticament impecable, ha anat a càrrec de Xavier Alcàsser. I les paraules introductòries del treball són obra del professor Josep Vicent Frechina. Un pròleg excel·lent d’una qualitat extraordinària. 

En definitiva, un projecte d’un escriptor laboriós i incombustible com Manel Alonso que ens sorprèn pel seu bon gust i per la seua versatilitat estètica. No us el podeu perdre.