REAL I REIAL

REAL  i  REIAL

Hi havia una vegada un regne situat al sud del nord, i a l'est de l'oest. D'ençà molt de temps, els seu habitants estaven obligats a mantindre l'alt nivell de vida del seu monarca amb llurs contribucions periòdiques. Cada any, i amb un control exhaustiu perquè cap habitant poguera evadir l'obligació, passaven un per un pel Banc Reial i dipositaven els diners que els tocava. Les quantitats que corresponien a cada habitant no eres massa altes, ja que el país tenia una població prou elevada. Així i tot, un dia varen començar a eixir veus crítiques a través de diaris i altres publicacions, on es reclamava la implantació d'una República. Aquestes opinions solien posar contra les cordes els habitants que defensaven el manteniment de la Corona, ja que si bé les quantitats que aportava cada habitant podríem qualificar-les d'insignificants, totes elles multiplicades pel nombre d'habitants, atorgava al monarca i tot el seu entorn (que no era poc) una sèrie de privilegis que molts dels habitants no havien experimentat ni en somnis:  des de vacances d'hivern en les millors pistes d'esquí fins a vacances d'estiu navegant en iots d'última generació, des de formar-se en els millors universitats del món fins a tastar els menjars més selectes en països llunyans, des d'aprendre a pilotar avions sofisticats fins a visitar malalts amb un somriure estúpid en lloc de renunciar a tots eixos privilegis i desviar els diners rebuts del poble a investigació  (per exemple),..... Els defensors del rei s'apressaven a justificar-ho tot, buscant tremolosament arguments absurds com "la representació que ofereix el nostre Rei a l'estranger, beneficia les nostres exportacions". Unes exportacions que procedeixen d'empreses que malpaguen els treballadors (per exemple) , que evadeixen impostos (per exemple)  i que a més compten amb el vistiplau del govern de torn a canvi de no fer un acomiadament massiu de personal (per exemple).

No obstant, el descontent popular seguia en augment cada vegada que els habitants havien de molestar-se un matí de cada any per anar al Banc Reial i ingressar l'impost reial. En vista d'aquesta proiliferació republicana, el Rei i els governants (alguns dels quals havien defensat sempre la República, però ara un estrany virus els havia esborrat de la memòria aquesta dada), varen decidir recaptar els impostos d'una altra manera. Un brillant i astut llepacolzes (per no dir una altra cosa) va donar-los la idea: a partir d'ara no caldria obligar els habitants a fer la cua anual de rigor, i ingressar els diners (ja que això generava comentaris mentre la fila avançava lentament, i els comentaris donaven idees, i les idees formaven grups,i tot això podria acabar amb una majoria incòmoda). Què farien? Anualmemt designarien una quantitat a la Casa Reial, la qual aniria mig camuflada en els pressupostos generals de l'Estat. I fins i tot, encara va dir algú:  "no cal que vaja camuflada, pot ser ben visible, però com que ja no han de fer cua per anar a pagar, "el poble tragarà i s'hauran d'aguantar, oi que sí, majestat?"

El rei, que en tota la conversació havia estat silenciós, va tardar unes hores en assimilar el missatge. Finalment, després d'aquest temps, i pràcticament donant a entendre que ho havia entés, va donar la seua conformitat, afegint que ho sentia molt, que s'havia equivocat i que no tornaria a ocórrer.