Diagnòstic literari
En efecte. L’art de les lletres és una de les manifestacions culturals més importants de la vida quotidiana de qualsevol país i, el nostre, tot i no ser un país “normal”, com molts diem i assegurem, no hauria de ser menys en aquest aspecte. Quin diagnòstic podem fer-li a la nostra literatura? Està sana o malalta? Té una salut de ferro o, per contra, ja té un peu en el fossar?
Jo sóc dels qui opinen que ni una cosa ni l’altra. S’equivoquen aquells que parlen d’impossibilitats de salvació, però també l’erren els qui fàcilment llancen les campanes al vol. Tenim el que tenim, ni millor ni pitjor que en altres contrades, i si bé el llistó de la qualitat hem d’intentar apujar-lo encara més, també és cert que alguns dels nostres productes literaris no tenen res a envejar als d’altres cultures del món. Atenció: i si encara no disposem d’un Premi Nobel de Literatura en català, és per qüestions “polítiques”, no pel nivell de qualitat literària. Que conste!
Però, malauradament, és cert que es podria fer molt més i que podríem estar molt millor encara. Una literatura que no té una projecció de cara a l’exterior, una homologació en l’àmbit internacional, no acaba de ser una literatura plena. Ni és completa ni “consumada”. Li falta el reconeixement dels altres i la satisfacció dels propis de sentir-se part de la cultura universal.
Quantes obres catalanes (en llengua catalana) han traspassat les nostres fronteres? Quants escriptors valencians, catalans, illencs, de la Franja de Ponent, de la Catalunya Nord..., són coneguts i reconeguts fora dels nostres dominis lingüístics? Tal volta hi ha algun nom que sona en un espai pròxim: Rodoreda, Espriu, Porcel, Pla. I Estellés? I Martí i Pol? Fuster? Moncada? Cabré? Monzó? I ja no parlem d’Isabel-Clara Simó, d’Albert Sánchez Piñol, de Joan Francesc Mira, d’Imma Monsó, de Manuel Baixauli, de Vicent Usó...
Què en saben a la resta d’Europa i del món de nosaltres? Fins on arriben els nostres llibres? Se’n salven els clàssics (Tirant lo Blanc, la poesia de March, la filosofia lul·liana) d’aquestes limitacions? Si més no, caldria replantejar-s’ho...
Esplèndid article de l'amic Vicent Penya. A més de fer-me reflexionar sobre molts aspectes de la literatura en català, m'ha vingut al cap una anècdota que serveix per a il·lustrar el contingut de l'escrit. Fa anys vaig tindre l'oportunitat d'experimentar una breu etapa laboral als Estats Units. Fruit d'aquells anys, em vaig quedar sorprés de trobar exemplars de "Nosaltres els Valencians", de Joan Fuster, concretament a la Biblioteca Central de New York i a la de Chicago. Evidentment hi havia poca oferta d'altres títols en la nostra llengua. Però llegint ara les paraules de Vicent, em pregunte: a la Biblioteca Central (o com es diga) de Madrid, és possible trobar una bona oferta de llibres en català?
ResponEliminaVicent has posat el dit en la nafra. Segur que a "Chicago" pots trobar literatura i autors catalans-valencians -jo vaig trobar postals de la República en Català- a Madrid igual no.
ResponElimina