22 de novembre de 2017

LA IMATGE TÈTRICA DE LA MORT

La imatge tètrica de la mort


‘Descarnat a mossos’
Hermini Pérez i Edo
Editorial Neopàtria, 2017

Descarnat a mossos, si no vaig errat, és el tercer poemari de la biografia literària d’Hermini Pérez i Edo (Quart de les Valls, 1958). Anells concèntrics d’aigua, que va ser el primer, es publicà l’any 1998 per l’editorial Set i Mig; En la sala d’espera, el segon, l’any 2002, publicat dins de la col·lecció “Llibres de l’Aljamia” de la revista del mateix nom; i a hores d’ara, el 2017, podem gaudir d’aquest tercer lliurament de versos en una publicació de l’editorial Neopàtria. 
La veritat és que Pérez i Edo, escriptor morvedrí que viu des de fa uns quants anys a la comarca de l’Horta, no s’ha prodigat massa en el camp de la lírica ni, per altra banda, s’ha preocupat en excés a l’hora de publicar en altres gèneres. Jo li he sentit dir, en més d’una ocasió, que ell no es considera un escriptor “a l’ús”, és a dir, un escriptor, diguem-ne, “més o menys professional”. 
 
Conec l’autor dels entranyables temps de les tertúlies de les Nits Màgiques del Django’s i tinc l’honor de ser el prologuista del seu debut en el camp de la poesia, el seu primer poemari, el qual, a diferència de l’actual, era un llibre d’amor i de sensualitat. 
I dic “a diferència” perquè Descarnat a mossos és un poemari marcat per la solitud i l’escepticisme, de vegades travessat per un estat d’enyorança i de melangia irreprimibles, i, per descomptat, impregnat per la consciència del transcurs dels anys i per l’imperiós discerniment de la mort. 
Un llibre que podríem emmarcar dins del realisme intimista, de factura molt narrativa, amb alguns poemes d’extensió respectable, però d’una gran riquesa en imatges i en recursos poètics, en què un poeta ja madur fa el recompte del que ha estat la seua vida, a l’estil del que ens recorda l’escriptor mexicà Carlos Fuentes: “Fem balanç de la nostra vida, però sabem que el veritable fiscal és la mort i que el seu veredicte el coneixem per endavant”.
D’esquerra a dreta: Manel Alonso i Català,
Hermini Pérez i Edo i Vicent Penya amb el poemari
‘Descarnat a mossos'
Fotografia: Elionor López
Descarnat a mossos és, per tant, una llarga reflexió sobre el pas del temps, sobre l’existència humana i sobre la mort. El poeta no ignora aquesta estreta relació entre la mort i el temps, i és per això que sap, com Ernest Hemingway, que “l’única cosa que ens separa de la mort és el temps”.
El mateix sintagma que el poeta utilitza com a títol, “descarnat a mossos”, ja suggereix una imatge tètrica de la mort, però no de la mort més immediata, sinó de la mort a càmera lenta, del cos rovellat i colpejat pel pas dels anys o del cos mort en descomposició, mossegat pels diversos invertebrats, “descarnat a mossos”. 
Comptat i debatut, un llibre que paga la pena llegir i un autor que és necessari seguir-li les passes, més enllà de modes i de tendències. Un poemari sobre l’inevitable pas del temps i sobre la mort. La mort com un final en la recta del temps que, no per més esperat, és menys insuperable, ja que, com deia el gran Charles Chaplin: “El temps és el millor autor. Sempre troba un final perfecte”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada