QUAN EL POETA ESDEVÉ PELEGRÍ

Quan el poeta esdevé pelegrí

‘Elegia del pelegrí (tria personal)’

Antoni Gómez

Onada Edicions, 2017

Ja fa més de quinze anys que el poeta Antoni Gómez (Sagunt, 1960) no escriu pràcticament gens de poesia. La poesia, tal com ell mateix afirma, se li ha “esvaït de les mans”. Però anteriorment, des de l’any 1992 fins al 2002, va publicar-ne cinc llibres (Laura, 1992, La rebel·lió de l’heroi, 1994, Sarajevo, 1996, Èpica per a infants, 2000 i El cant de l’heretge, 2002) que, sense cap mena de dubte, marquen una trajectòria poètica singular, diferenciada i de qualitat. Una trajectòria d’un dels autors que, tal com diu Marc Granell, “més ha contribuït a modificar el panorama poètic valencià dels últims temps.”

A hores d’ara, Antoni Gómez ha tingut la bona idea de fer una tria personal d’aquests cinc poemaris que, de segur, serà de l’interès dels lectors. Perquè, si bé l’Elegia del pelegrí està formada per una selecció subjectiva de les cinc obres esmentades, també és veritat que es pot llegir com si fóra un llibre nou i original, exclusiu i diferent.

Antoni Gómez és periodista i ha exercit aquesta professió en la malaurada Canal 9. Una televisió que el govern autoritari i repressiudel PP va manipular i embrutar tant com va poder per a, en acabant, quan ja va veure que no li servia de res, assassinar-la vilment. Gómez va desenvolupar gran part de la seua professió en aquest mitjà i, malgrat l’ambient opressiu i mafiós que s’hi respirava en aquells moments, va exercir-la sempre de manera honesta i objectiva, lleial al seu poble i fidel a la veritat. 

Segons la meua opinió, el registre periodístic és un dels aspectes que més han influït en l’obra poètica de Gómez. En paraules de l’escriptor argentí Jorge Boccanera, són “diferents maneres de consultar la vida, d’interrogar-la: poesia i periodisme”. El Gómez poeta, tant com el periodista, vol donar fe de la realitat que l’envolta, d’una realitat que no li agrada i que desitjaria que es modificara, i busca apassionadament la veritat, però no per a intentar millorar el món, sinó per a entendre’l i posar les bases d’una possible renovació. 

És per tot això que l’autor no pretén cap salvació, sinó que explora els camins de la saviesa. Ell se sap destinatari del coneixement dels avantpassats i, per tant, relleu i corretja de transmissió d’aquest pou de saber. Prendre consciència de la realitat és l’únic camí que condueix a la saviesa. Una saviesa que prové dels temps immemorials i que, malgrat tots els perills i els entrebancs que l’assetgen, s’ha de transferir i projectar cap al futur.

D'esquerra a dreta: Vicent Penya, Antoni Gómez i Miquel Martínez,
en la presentació del poemari a la llibreria Fan Set de València

Però el discurs poètic de Toni, tot i la claredat i l’estoïcisme del seu estil, no és en cap moment edulcorant ni condescendent, sinó estimulant i, sovint, transgressor dels valors (o, més aviat, dels “contravalors”) dominants de la societat actual. 

El poeta esdevé pelegrí. Un pelegrí que descriu, que reflexiona, amb les paraules, l’espai que trepitja, un espai que de vegades és un paradís però que moltes altres és un infern. Ell no se sap d’aquest món, i a la manera del trobador de Xàtiva, Raimon, crida a tota veu: “No, jo dic no. Diguem no. Nosaltres no som d’eixe món!”. I per això, com el pelegrí, és conscient que fa un viatge per àmbits desconeguts, i amb un instrument, una eina, tan potent com són les paraules. 

Humanitat, franquesa, honestedat, contumàcia, són els termes que, segons la meua opinió, més bé definirien la poesia d’Antoni Gómez. Llàstima que, pel moment, no puguem continuar gaudint del seu bon afer poètic, tot i que, a hores d’ara, com un regal inesperat, ens ha oferit aquesta Elegia del pelegrí que, tal com he dit, es pot llegir, no com un “llibre de llibres”, sinó com un volum de poesia únic i inèdit, singular i diferent.