8 de juny de 2018

L'EFÍMER I L'ETERN

L'efímer i l'etern


Escriure que Vicent Penya i Calatayud ha assolit la maduresa creativa en el llibre L’efímer i l’etern (Onada Edicions, 2018) seria, si més no, menysvalorar la seua carrera anterior com a poeta i escriptor. Per informar la lectora o el lector que desconeix la seua obra, Vicent Penya ja fa anys que va assolir la seua maduresa literària com ho demostren els llibres publicats i guardonats de poesia, narrativa, teatre o literatura infantil. Però, tanmateix, allò que sí que pot afirmar-se sense por d’anar errat és que el poemari L’efímer i l’etern representa un pas de considerable qualitat en la seua dilatada obra. I això que escric va més enllà d’haver obtingut amb aquest llibre el premi Antoni Matutano d’Almassora, esdeveniment que li atorga un valor afegit, si més no. Però aquest no és el primer certamen literari que guanya Vicent Penya. De fet, ja n’ha obtingut altres premis de semblant o potser més importància. I tot açò ho rumie perquè, als premis, a parer meu, cal donar-los la importància que es mereixen com un valor afegit. I vull deixar clar i reconèixer la llavor i l’ajuda dels que es convoquen arreu de tot l’àmbit lingüístic català, tant pel que fa a la qüestió merament d’interès crematístic —l’ofici de poeta sovint cal pagar per donar-lo a conèixer— com que les obres premiades vegen la llum i s’hi difonguen entre els lectors i les lectores. Però, personalment, considere que el valor principal que s’esdevé en un certamen literari radica en les obres i la il·lusió abans de saber el resultat del jurat que hi han posat les autores i els autors, ja que és el foc primordial que alimenta i dóna sentit a l’esdeveniment. Al capdavall, un premi ajuda però no arriba a calibrar en la seua amplitud un treball literari, tasca que correspon als futurs lectors o lectores, els quals decidiran fins on arriba el seu trajecte. Reconeix però no el valora en la seua profunditat, perquè no pot arribar a copsar ni és l’objectiu, el compromís emocional i la vàlua intel·lectual que l’autora o l’autor guarda entre les seues pàgines. I d’això que dic, doncs, Vicent Penya en fa una reivindicació en el llibre que ens ocupa, un crit i una reflexió pels poetes i la poesia. A la fi, la compensació que més afalaga un poeta a l’hora d’escriure una paraula, un vers o un poema, és la simbiosi i complicitat que puga trobar amb la lectora o el lector: el poeta, en la solitud a l’hora de cal·ligrafiar un text, allò que espera de debò és que li’l lleven de les mans i siga llegit per la sensibilitat i l’emoció d’un lector o d’una lectora i el faça seu. Això, per sort en aquest món basat en la productivitat i altres mediocritats que es poden comprar, esdevé un bé impagable.


Vicent Penya i Francesc Mompó en la presentació de 'L'efímer i l'etern'
a la Biblioteca de Rafelbunyol el dia 1 de juny de 2018

I el poemari L’efímer i l’etern són uns textos que conviden a llevar-li’ls amablement de les mans a un senyor tan compassat com el poeta de Rafelbunyol i fer-los nostres de seguida. La musicalitat dels seus versos t’animen a flotar més enllà dels sorolls estridents de l’actualitat que ens ensordeixen i t’espenten a navegar entre els colors de les seues imatges deixant que t’impregnen els sentits. La lectura dels seus poemes ens convida, si més no, a deixar fora el quefer quotidià que, si potser no ens anul·la del tot, sí que ens minva significativament l’espaí on reflexionar. Les seues reflexions ens apropen a les preguntes que ens fa l’existència com a persones en un temps que, com un tren d’alta velocitat, passa molt de pressa i no ens deixa gaudir del paisatge que s’esvaeix en la nostra mirada sota una crisi crònica que ens atrau i ens rebutja al mateix temps. Les seues experiències ens fan paladejar en els llavis el sabor agredolç dels territoris de la pell on hem viscut i que la guerra sorda de la vida derrota. Sense adonar-nos-en, ens fa que naveguem entre la intranscendència de l’efímer que se’ns escapa de les mans i la transcendència d’allò que creiem arrelat en el nostre jo més profund. I Vicent Penya ens ho proposa des de la fugacitat, la tendresa i la passió que li inspira la vida, que amb els seus cants de sirena i decrepituds ens va anihilant a poc a poc. I com a eina de defensa d’aquest anihilament, savi i mesurat, el poeta empra de vegades la sornegueria i l’equidistància que provoquen les vivències quan li poses el filtre de la infinitud al camí que no saps on s’acaba ni saps on va, però que, per moltes voltes que faces volent-lo enganyar, tots hi fem cap. 


El cantautor Garri Campanillo entona algunes cançons
amb lletra de Vicent Penya en la presentació del llibre

Però un llibre de poesia que s’estime sempre mostra un altre element impagable pel qui el pren en les mans: la nuesa amb què el poeta es mostra. Vull dir que entre l’autor i el lector no hi haja cap biombo d’acolorides teles que els separe i els faça diferents. I això ho fa amb cruesa i sinceritat en L’efímer i l’etern Vicent Penya. En els seus versos no hi ha cap clivella pel cinisme ni cap ombra que maquille la farsa, que rebutja; no hi ha cap impostura políticament correcta ni cap paraula buida que puguen disfressar o confondre el lector. Els seus versos, honestos i francs —no és un acte revolucionari, això?—, ens deixen veure-hi qui és i què sent el poeta, què viu i què somnia l’home que escriu. I les formes literàries que utilitza per arribar-hi són els sonets, mediterranis i elegants; o haikus i tankes, orientals i llampegants; o versos alexandrins. I ho fa rimant en consonant, tant en el sonet, que és obligat, com en les tankes, que s’hi obliga amb el treball i la dificultat que reporta. Emprant aquestes composicions poètiques, sobretot el sonet, el poeta de Rafelbunyol també fa una reivindicació a la mètrica i al classisme que, dissortadament per la marginació històrica que ha patit el valencià en el seu país, no ha tingut tota la tradició i conreu que ha tingut en altres llengües contigües. 
Podria seguir-ne parlant, de L’efímer i l’etern de Vicent Penya, perquè s’han quedat moltes paraules en el tinter, però de segur que qui assaborisca els seus poemes en trobarà moltes més que de les que he escrit i m’he deixat entre les seues pàgines.  



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada