4 d’octubre de 2017

LA DIGNITAT D'UN POBLE

La dignitat d’un poble davant de la brutalitat del govern espanyol



Encara estic consternat i indignat per les imatges que vaig poder contemplar diumenge passat 1 d’octubre en la televisió i en Internet: la policia espanyola carregant de manera indiscriminada contra la població catalana que intentava votar pacíficament en un referèndum d’autodeterminació. Segons ja ha dit algú, els agents dels cossos arribats a Catalunya des de diversos indrets de l’Estat no tenien la intenció de posar ordre (quin ordre havien de posar si estava tot en ordre?), sinó d’“alterar-lo”. 
La meua total condemna per aquesta brutal agressió de les forces policials espanyoles contra unes persones pacífiques i indefenses que l’únic delicte que infligien era manifestar la seua voluntat dipositant un vot en una urna. 
Vivim en un Estat demofòbic i, per extensió, urnofòbic, governat per una colla de franquistes fanàtics i agressius. És, segons diuen ells mateixos, el govern dels “grans defensors de la llei”, però, ves per on, són els primers que se la salten quan els convé (ja sabeu que són el partit més corrupte de tot Europa); són els sublims garants de la Bíblia..., perdó, de la Constitució Espanyola, però, quan cal, no es tallen un duro a vulnerar els seus articles i el seu esperit i, històricament, són els qui la votaren en contra. 


Veuen Catalunya com una possessió, com un apèndix de l’Estat, i neguen la seua naturalesa nacional. Catalunya, per a ells, no és una nació, però amb això ja estan negant l’essència mateixa de la Constitució que tant diuen defensar. La “Carta Magna”, en l’article 2, parla de “nacionalitats” i de “regions”. Però, què és una “nacionalitat” sinó un eufemisme de “nació” o de “nació sense estat”? Hi ha “nacionalitat” sense “nació”? Hi ha “nació” sense “nacionalitat”?
S’entesten a negar la realitat. De tant en tant diuen que volen fer ús del diàleg, però aquesta paraula en les seues boques està buida de contingut. Per part dels sobiranistes, sempre s’ha buscat una eixida dialogada al conflicte. Per l’altra part, en canvi, quan parlen de diàleg, no ho plantegen com un tracte d’igual a igual, sinó com una relació d’amo a submís, de superior a inferior. 
D’altra banda, quines propostes han posat damunt de la taula fins ara? Quins projectes tenen per al conjunt de la població catalana, llevat del de la humiliació i la repressió? Quin diàleg pot haver-hi amb algú que et nega l’existència, que s’aferra a un dogma que no es pot qüestionar (quasi un “dogma de fe”) com és la sagrada unitat de la nació espanyola? 
De totes les maneres, i malgrat tot, tard o d’hora obriran els ulls i s’adonaran del que tenen al davant: tot un poble determinat a aconseguir la seua llibertat. Com que viuen fora de la realitat i del temps, es pensen que encara som al segle XIX o XX, però som al XXI i ni Europa ni el món consentiran més violència contra la determinació pacífica i majoritària d’un poble. Un poble, tal com deia el poeta, “unit, alegre i combatiu” que ha mostrat tota la seua dignitat davant de la brutalitat del govern espanyol. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada